Anem per parts.
El govern socialista és el qui ha dit més sovint, que cal augmentar l’autonomia municipal. Perfecte: fins aquí, d’acord. L’únic problema és que en 6 anys de bones paraules, no han fet cap transformació de fons, sobre les competències i sobre els recursos destinats als municipis. De fet, fins allà on jo conec, més aviat s’ha tendit a reduir alguns dels elements més genuïnament municipals, com per exemple, l’acotament d’algunes competències urbanístiques a favor de plans territorials o supra municipals, o, per la constitució de consorcis, en els que els municipis més petits, acaben jugant un paper, purament, testimonial. Aquesta tendència de limitar els poders i els diners dels ajuntaments, ja va començar amb el PP, quan sense donar alternatives, va suprimir l’Impost sobre les Activitats Econòmiques. El PSOE, no l’ha tornat a instituir, ni tampoc ha fet clarament res, per reequilibrar la situació anterior.
Per altra part, la llei de la dependència, les onades migratòries que afecten especialment el nostre país, Catalunya i el dèficit fiscal, és una llosa que ofega encara més, les finances municipals.
La paradoxa, per no dir el frau al que el govern de l’Estat i el Català sotmet a la ciutadania .... és que el teu ajuntament, és l’administració més propera ..... I quina fal·làcia! El ciutadà, s’adreça al seu ajuntament, sense que aquest, li pugui resoldre unes demandes normals.
De fet, si l’ajuntament és gran, aleshores, encara disposa de recursos, perquè les empreses són grans i paguen impostos. Però si l’ajuntament és petit, aleshores, les empreses són petites, no paguen impostos i per tant, les finances municipals resten eixutes. Les demandes de la gent, en canvi, són les mateixes: els avis, la gent amb discapacitats, les necessitat de llars d’infants i les dificultats de conciliació de la vida familiar i laboral són iguals o fins hi tot, majors.
Aquesta situació d’ofec té com a conseqüència, un descrèdit progressiu dels ajuntaments petits i dels seus alcaldes. Poc a poc, els instruments de ... “cohesió, coordinació, harmonització, homogeneització” .... van convertint-se en mecanismes de supressió de les identitats, a favor d’un element bàsic, la dominació dels grans sobre els petits.
Ep! Autoritats molt altament qualificades recomanen més que mai, que en un món globalitzat, la identitat local és l’eina fonamental per a la innovació. I, a l’encems, la innovació és la única garantia d’evitar que la globalització sigui una amenaça i es converteixi en una oportunitat.
Feta aquesta nota al marge, cal dir que les pressions de les associacions municipalistes: Federación Española de municipios, Associació Catalana de Municipis i Comarques i Federació Catalana de Municipis, han pressionat el govern Zapatero perquè aporti diners a les rescalfades hisendes i finances municipals.
La primera idea del govern Zapatero va ser la de pagar més diners, als municipis que tinguessin més aturats. Oi! Què bonic! De fet, al darrere d’aquesta mesura tant aparentment social, s’hi amaga un sistema clientelar: enriquir les ciutats més riques i oferir una situació indirecta, de major benefici als qui viuen en aquelles grans ciutats.
Aquest sistema, disfressat d’aparença social, empobreix el territori, que en definitiva, és la garantia de la cohesió social i econòmica de qualsevol país desenvolupat.
Les pressions de diversos municipis i també de les associacions municipalistes, van arribar a una situació de compromís: el txec Zapatero es paga per número d’habitants.
D’aquesta manera, els 177€ per habitant contribueixen a finançar obres i projectes.
Ara, imaginem-nos dues situacions oposades:
Un municipi molt gran, amb empreses grans i amb finances sanejades, i una població important, rebrà carretades d’euros que serviran per fer obres que justificaran el govern.
A l’altre extrem, tindrem un municipi gran, amb importants dèficits d’infrastructures, amb relativament poca població. Aquest municipi, rebrà quatre durets, per comprar “pipes, o crispetes”.
Aquesta mesura, ben mirat, no deixa de ser clientelar, sobre tot, per assegurar la continuìtat socialista, a les grans ciutats.
Mirat amb una mica més de perspectiva, aquesta mesura és també un pedaç per neutralitzar veus poderoses que puguin cridar contra la inactivitat d’un govern que ens té acostumats als pedaços, als "somriures" i a les "bones formes". Quan grates, t’adones, si més no en aquest cas, que al darrere hi ha una poderosíssima maquinària de vots, quasi amb total independència dels equilibris territorials.
Mirat a curt termini, “pessetes són pessetes, i el demés són punyetes”. Ben cert, però una visió de país i d’Estat no és pas aquesta. Si ens anem carregant el territori i renunciem a la dificultat dels equilibris territorials, afavorirem més que mai les especulacions econòmiques, immobiliàries i financeres. Les mesures socials, llavors, no seran més que el mecanisme de distinció entre els poderosos i els iguals.
Un altre dia, quan em vagui, intentaré explicar quin és l’efecte d’aquests diners pel nostre poble de la Palma.
