Fa 4 anys, entrava en vigor l'estatut que havia de fer possible l'encaix de Catalunya amb Espanya. Va ser un esforç de tots, per damunt de les diferències ideològiques. Era un Estatut, que responia també a l'aspiració de molta gent que, a través del federalisme, o a través d'un model de respecte mutu, esperava trobar un encaix dins d'Espanya.
En aquells dies, el President Maragall, parlava d'una "Espanya amiga"; d'una Espanya que comprenia la realitat de Catalunya; parlava de la capacitat de respectar-nos mútuament i d'una Espanya plural i diversa, en la que hi cabem tots.
Avui, la realitat ens posa de ralleu, que aquella era una idea romàntica del que es volia aconseguir, però no pas, del que era possible.
Per començar, en Pepe Montilla i el seu equip, ja van treballar, durant la negociació de l'estatut, per rebaixar-lo tant com fos possible. La idea era que entre el PSOE i el PSC, no hi hagués cap conflicte i, que per tant, aquesta Espanya plural i diversa, fos un element més formal que no pas real. Més endavant, sota una idea de gestió correcta i de lideratge de partit, en Montilla va assassinar políticament el President de la Generalitat i va situar-se al capdavant del partit socialista per dirigir el país vers una anestèsia col•lectiva que li anés provocant una dolça mort. ,
El segon tripartit, per tant, no tenia la llavor del primer. El segon tripartit sí, tenia un nom similar, i fins hi tot, els mateixos actors; però els objectius i els horitzons eren molt diferents. El segon tripartit partia de la idea de la destrucció de l'adversari per mantenir el poder. I també la idea de reduir Catalunya a un reducte històric que justifiqués alguna quota de poder personal d'un suposat PSC al sí del PSOE.
Aquella bassa d’oli va anar convertint-se en un abocador d'escombraries, en el que els gasos tòxics anaven fent l'ambient, cada vegada més irrespirable. Així, per exemple, les incoherències en infraestructures; les desavinences en matèria energètica; la inactivitat per defensar Catalunya de la descapitalització provocada per la compra d'empreses catalanes .... per la centralització progressiva del poder financer. I, ja no parlem de la mala gestió dels mossos d'esquadra; dels bombers amb els incendis i, sobre tot, sobre tot, el desgavell que existeix en el pagament de la llei de la dependència i en l'atenció social.
Tot això, són conseqüències tant d'una incapacitat dels polítics que lideren el país, com també, d'una concepció provinciana i poc respectuosa amb la identitat i la projecció del nostre país, per part del mateix president de Catalunya.
Tot això, a més, va desvertebrant la nostra nació i la va fent vulnerable i indefensa. Aquesta, és segurament, la feblesa que alguns voldrien, però no és en cap cas, allò que el milió i mig de catalans que vam sortir al carrer, precisament reclavàvem i exigíem dels nostres representants.
La sentència d'un tribunal constitucional caducat sobre un Estatut que definia un nou model de relació amb Espanya, pesava cada dia més, com una llosa. La sentència va arribar al cap de quasi 4 anys i, tal com ja era d'esperar, va castrar no només Catalunya, sinó el sentit més profund de la democràcia. Un Estatut aprovat per referèndum, després d'haver passat per tots els filtres polítics i democràtics que han donat suport a un gran acord d'estat, suposa carregar-se drets fonamentals de les persones individualment i col•lectiva, també.
el Partit Socialista, llavors, es va veure obligat a fer veure que s’indignava per tal manca de respecte a Catalunya i a aquests processos democràtics. Però aquesta indignació només era una aparença, una “pose”, i no passava d’un formalisme obligat per les circumstàncies.
De fet, el Partit del socialista de Catalunya, va callar, fins que Omnium Cultural, aquella institució que a l'època franquista va defensar Catalunya amb paraules i amb silencis, va liderar la manifestació de tot el poble Català. Va ser llavors, quan el Partit Socialista va incomodar-se per un lema que posava en qüestió el seu paper: "som una nació, nosaltres decidim". Al final, pot ser per sortir a la foto i no quedar pitjor del que el PSC ja està moralment, va acceptar-se una unitat aparent.
Pocs dies desprès, aquesta qüestió es debatia en el parlament de Catalunya i, un cop més, el partit dels socialistes de Catalunya, va entossudir-se en no defensar el dret a decidir de la nació Catalana. Una opció ben legítima: però al menys, que no faltin a la veritat. Si som una nació, tenim dret a decidir. Si no som una nació, la nació a la que pertanyem, ja decidirà per nosaltres, o amb nosaltres, o pot ser, qui sap, si contra nosaltres!. Però repeteixo: si som una nació, nosaltres decidim i ningú ens pot arrabassar democràticament aquest dret.
El debat al parlament, va ser d'un baixíssim perfil polític. El President de la Generalitat va proposar un text de mínims per defensar l'Estatut.
Voldria elogiar l’actitud del cap de l'oposició, l'Artur Mas, perquè tot i afirmar que aquest, era un text que pràcticament entregava el dret a decidir a la nació espanyola, va preferir el consens per damunt de la confrontació.
I, al final, aquell text proposat pel president de Catalunya, ni tant sols va poder ser defensat al parlament espanyol. El partit dels socialistes de Catalunya va renunciar a allò que havia proposat al parlament de Catalunya i que tots, tots els partits ( òbviament, amb l’excepció del PP) van acceptar.
Sento vergonya aliena del que anomenem President del meu país. En Montilla ha fet bo, i francament, molt bo, l'anterior president Maragall. Però Catalunya no es mereix aquests menyspreus al milió i mig de persones que vam sortir al carrer, ni el Parlament de la nostra nació es mereix veure com les propostes de mínims queden desactivades perquè les relacions entre el PSC i el PSOE no passin per dificultats.
Quan aquests són els plantejaments, vol dir que els polítics que estan disposats a acceptar això, són de molt baixa estopa i, que per damunt de tot, prefereixen el seu benefici personal al del bé comú del país que haurien de defensar.
Després de 4 anys, aquest Estatut ha arribat al final de la seva estació i, malgrat que tenia bones intencions i estava del tot legitimat, avui, no passa de ser un paper mullat.
El partit liberal europeu, el tercer en l'arc parlamentari de la Unió Europea, està disposat a defensar el dret a decidir de la nació catalana. Catalunya ha d'exigir que el seu president, respecti les seves institucions.
Per això, entre altres coses, el canvi no és només necessari, sinó imprescindible.
