Avui he anat a la Romeria de Montserrat com he fet tota la vida. Abans tenia un sentit segurament més religiós que ara. Avui, la gent ens trobem i parlem; ens veiem i comentem sobre tot allò que ens afecta.
Avui, el tema de conversa ha estat la gran pèrdua personal que el nostre poble ha tingut. L’Estevet, amb més de 89 anys a l’esquena, ens ha deixat i avui, de ben segur, està al Cel. La història dels darrers 50 anys del nostre poble, no es poden entendre, sense l’Estevet Fisas.
Ell, a la segona república, va ser el pregoner de la independència del nostre poble. Durant la dictadura del General Franco, ell va posar-se al cap davant del Cor de Caramelles de la palma i va convèncer la Policia Nacional i la guàrdia Civil, que els cants només eren religiosos i, que per tant, es podien cantar amb la llengua del poble.
Ell, va posar-se al cap davant del grup de teatre, i totes les representacions teatrals fins a meitat dels anys noranta, o finals, van ser dirigides i adaptades per aquest home bo i savi del nostre poble.
Ell, sempre, cada dissabte i cada diumenge, des que es va poder tornar a celebrar l’eucaristia després de la guerra civil, va tocar música, perquè .... tal com ell deia: cantar a la missa, la fa més alegra i rica. Una vegada, li vaig preguntar, si un determinat mossèn, que havia aterrat al nostre poble, ....”t’hi avens? T’agrada?” . Ell va agafar llavors, un posat seriós i em va dir: “jo sempre he estat al servei de la Parròquia! Hi hagi qui hi hagi! La parròquia som tots, el poble de Déu. Cada mossèn ho fa de la millor manera que pot. Jo, també. I saps una cosa? Els mossens passen; la parròquia queda i sempre fan falta persones, que adaptades al seu temps, la servim. Jo ja sóc vell i ho faig cóm puc. Quan jo falti, no sé qui ho farà, però déu ja proveirà. De moment ho faig així: m’agrada i crec que fa falta. Per això, el mossèn, és igual: uns són d’una manera i uns altres d’una altra. Però el missatge de Déu és un: que ens estimem els uns als altres, com ell ens va estimar. I d’això, tots n’hem d’aprendre una mica”.
Aquestes paraules van ser una lliçó, que avui voldria compartir amb tots els qui llegiu aquest article.
En el moment del seu comiat, no puc deixar de recordar, quan jo era un marrec de 3 i 4 anys. M’agradava anar a veure els talers de la Paquita, la seva dona. Ella, amb l’Estevet em van ensenyar i em van explicar, cóm és que aquelles màquines que feien tant i tant de soroll, podien cosir vestits i llençols, i .... en fi, totes aquestes coses.
L’Estevet, si algú m’ho preguntés, jo li diria, que, sobre tot era un home que estimava Déu; estimava la seva dona; estimava el seu poble, la Palma. Ell ha estat un savi que no ha tingut mai un No per ningú. I ell, amb la seva esposa, ha transmès molts i molts valors, que avui, Palmarencs i palmarenques de totes les sensibilitats compartim.
Avui, des d’allà on el Creador va pensar el concepte de la llibertat i de l’estimació entre les persones, veu i protegeix tot allò que ha estimat.
La Palma mai t’oblidarà per tot el que li has donat. El teu llegat no caurà en terra erma i segurament, alguns dels teus anhels de poble més ben guardats, podran fer-se un dia, realitat.
Nota: Aquest escrit el vaig escriure el passat dia 26 de setembre. Fins avui no he aconseguit publicar-lo. Aquest és el document literal que vull posar intacte tant en temps com en forma
