PRESENTACIÓ DEL PROGRAMA 50 PROPOSTES PER AVANÇAR

Benvolguda veïna, benvolgut veí de la Palma:

Amb aquesta presentació voldria expressar-te el meu compromís personal i el del meu equip perquè la Palma sigui un poble petit, i ho pugui continuar sent quan els nostres fills ja siguin grans. Si sóc elegit alcalde de la Palma la meva prioritat serà servir el poble que m’ha vist néixer i créixer.

La meva condició actual de diputat al Parlament em permetrà un contacte directe i continuat amb el govern, perquè cap tema important que afecti el nostre poble no pugui ser menystingut ni oblidat.

Una de les primeres accions que emprendré, si em feu confiança per governar la Palma els propers anys, serà la de consensuar amb l’oposició un únic traçat de variant i anar plegats a negociar-lo a la Generalitat de Catalunya. Així mateix prioritzaré la resolució, mitjançant el diàleg, dels conflictes judicials que, si es perdessin, podrien suposar una despesa molt important per al nostre poble.

Recuperar la il•lusió, la confiança i l’atractiu del nostre poble, són aspectes als que, juntament amb el meu equip, dedicaré tots els esforços que calgui. Per això cada any farem la Fira del mineral i de la pedra, així com un seguit d’activitats complementàries. Aquestes activitats ajudaran a dinamitzar el nostre comerç local i ens faran coneguts arreu.

La recuperació de camins i la senyalització d’itineraris forestals, l’aposta per les energies renovables i el disseny d’un programa de sostenibilitat per al municipi, d’acord amb directrius i estàndards europeus, aportaran un valor afegit al nostre poble.

El ferm compromís amb l’esport i amb la cultura ens conduirà a agermanaments amb altres municipis semblants al nostre, i a l’enriquiment mutu, gràcies també al foment d’una política d’intercanvis consensuada amb les entitats. D’aquesta manera s’enfortirà el teixit social del nostre poble.

La màxima sensibilitat social envers les persones més desafavorides garantirà la dignitat i la qualitat de vida dels que es troben en situació de més vulnerabilitat. La professionalitat, proximitat i eficàcia dels serveis socials seran aspectes prioritaris en aquest mandat. Sóc plenament conscient de les enormes dificultats econòmiques d’aquest moment. Sé també que, durant els anys que vénen, no gaudirem d’ingressos extraordinaris com els plans “Zapatero”, ni hi haurà l’abundància de recursos que s’han malbaratat durant aquests darrers temps. Bona gestió, priorització de despeses i generació d’oportunitats de feina són claus per sortir del sot econòmic en què ens trobem.

Et convido a llegir-te amb un xic de calma un programa que és el fruit de converses amb molta gent del nostre poble, que parteix d’una reflexió realista i serena, no exempta d’autocrítica. Tu ets poble i per això cal que avancem plegats.

Em poso a la teva disposició per a qualsevol dubte, ampliació o aclariment que desitgis. I finalment, si som mereixedors de la teva confiança, tant el meu equip com jo t’ho agraïm molt sincerament, per avançat. Esperem no defraudar-te.

Josep Maria Llop i Rigol

GRÀCIES. ENTRE TOTS HEM FET POSSIBLE UN CANVI DE CICLE A CATALUNYA.

Ara, cal saber administrar aquesta nova situació amb humilitat i amb generositat. El mèrit d’aquesta victòria, no és només la conseqüència d’una llarga campanya des de l’oposició. Ni tampoc es produeix només perque el tripartit ho hagi fet malament. Aquest canvi, al nivell més personal, l’interpreto com un desitg de Catalunya de cercar lideratge, confiança, credibilitat i prestigi per un país i per una gent, que globalment, ens hem trobat a la deriva.

Avui, CiU enceta una nova etapa; i per tant, CiU no torna, CiU comença amb un país molt diferent del que hi havia fa uns anys.

7 anys a l’oposició han permès un procés d’autocrítica i de regeneració que, sense renunciar a res ni a ningú, han ajudat perque el projecte hagi esdevingut permeable al batec del cor real del país; no pas d’un país imaginari.

La confiança en la gent; la solidesa de la societat civil per damunt del desitg de control institucional i un estil cooperatiu amb la societat, haurien de ser nervi del canvi de cicle que encetem.

Per devant hi ha molta feina, i esperem saber-la fer.

 

Aquestes breus ratlles, son per agrair-vos la feina i el suport i, al mateix temps, transmetre la confiança que al cap devant de la nau, hi tenim un bon timoner que conduirà Catalunya a les cotes de llibertat que individualment i col.lectiva, com a nació mereixem.

 

Gràcies i a la vostra disposició,

 

Pep Llop

COM VA LA FIRA ?

     La Fira del Mineral i de la Pedra és un dels millors actius de present, però sobretot de futur, que té el poble de la Palma. Cal, això sí, que els objectius i les activitats que l’acompanyen estiguin ben orientats perquè aquesta fira no sigui un foc d’encenalls, que dura 10 o 12 anys i, després, es va apagant poc a poc per acabar morint d’inanició.

Crec que, conjuntament, hem d’aspirar a una fira recone-guda, volguda i útil, tant per la Palma com pel nostre país. Una fira que no sigui com les més de 500 que es fan per Catalunya, sinó que tingui un atractiu que la faci única i especial.

Per això, avui que és el dia i la setmana de la fira, a tots us vull felicitar i voldria també demanar-vos que, amb un esperit constructiu i positiu, mirem amb ulls crítics si la fira va ben encaminada o no. Si la resposta a la que arribem és afirmativa, aleshores val la pena esmerçar-hi recursos malgrat la crisi. Si, pel contrari, veiem que la fira no va ben encaminada, llavors, tots els plantejaments són possibles i, a l’hora, també necessaris.

Crec que hi ha 2 objectius irrenunciables que reclamen que la fira sigui anual i pugui arribar a bon port:

En primer lloc, la Palma ha d’arribar a ser, dins dels propers 10 anys, el poble de referència al nostre país dins de l’àmbit mineralògic. Fomentar tota mena d’activitats minerals durant l’any ajudarà a fer realitat aquest objectiu.

En segon lloc, la Palma, dins dels propers 10 anys, ha de convertir-se en el referent de recerca i producció nacional en el camp de la joieria. La realització de tallers, una escola de joieria, organització de seminaris en la matèria, i altres activitats, faran que una cosa avui quasi utòpica pugui esdevenir una realitat assolible.

Treballar envers aquests objectius i assolir-los compor-tarà, tant una gran dinamització del comerç local a tots els nivells, com el prestigi que la Palma i els palmarencs mereixem. Aquestes fortaleses externes i internes del nostre municipi seran fonamentals perquè la palma es mantingui com a poble petit i de qualitat.

Si la fira només busca els aspectes lúdics, sense una clara especialització amb uns objectius i una línia molt clara, poc a poc anirà perdent qualitat i s’anirà apagant com una espelmeta. I tot plegat haurà estat un somni només possible a la ment dels seus creadors.

Jo us dic aquests objectius són possibles, que junts podem fer que aquest somni compartit esdevingui realitat si volem i, finalment, que la Palma i els palmarencs mereixem que aquest projecte arribi a ser realitat, amb l’ajut de tots. Serà doncs, gràcies a la fira i a les activitats que durant tot l’any s’aniran produint al seu entorn, com la Palma s’enfortirà socialment, econòmicament, i al nivell del prestigi i de l’autoestima que mereixem. BONA FIRA!!

 

GLOSA D’UN SERVIDOR DE LA PALMA

Avui he anat a la Romeria de Montserrat com he fet tota la vida. Abans tenia un sentit segurament més religiós que ara. Avui, la gent ens trobem i parlem; ens veiem i comentem sobre tot allò que ens afecta.



Avui, el tema de conversa ha estat la gran pèrdua personal que el nostre poble ha tingut. L’Estevet, amb més de 89 anys a l’esquena, ens ha deixat i avui, de ben segur, està al Cel. La història dels darrers 50 anys del nostre poble, no es poden entendre, sense l’Estevet Fisas.


Ell, a la segona república, va ser el pregoner de la independència del nostre poble. Durant la dictadura del General Franco, ell va posar-se al cap davant del Cor de Caramelles de la palma i va convèncer la Policia Nacional i la guàrdia Civil, que els cants només eren religiosos i, que per tant, es podien cantar amb la llengua del poble.


Ell, va posar-se al cap davant del grup de teatre, i totes les representacions teatrals fins a meitat dels anys noranta, o finals, van ser dirigides i adaptades per aquest home bo i savi del nostre poble.


Ell, sempre, cada dissabte i cada diumenge, des que es va poder tornar a celebrar l’eucaristia després de la guerra civil, va tocar música, perquè .... tal com ell deia: cantar a la missa, la fa més alegra i rica. Una vegada, li vaig preguntar, si un determinat mossèn, que havia aterrat al nostre poble, ....”t’hi avens? T’agrada?” . Ell va agafar llavors, un posat seriós i em va dir: “jo sempre he estat al servei de la Parròquia! Hi hagi qui hi hagi! La parròquia som tots, el poble de Déu. Cada mossèn ho fa de la millor manera que pot. Jo, també. I saps una cosa? Els mossens passen; la parròquia queda i sempre fan falta persones, que adaptades al seu temps, la servim. Jo ja sóc vell i ho faig cóm puc. Quan jo falti, no sé qui ho farà, però déu ja proveirà. De moment ho faig així: m’agrada i crec que fa falta. Per això, el mossèn, és igual: uns són d’una manera i uns altres d’una altra. Però el missatge de Déu és un: que ens estimem els uns als altres, com ell ens va estimar. I d’això, tots n’hem d’aprendre una mica”.


Aquestes paraules van ser una lliçó, que avui voldria compartir amb tots els qui llegiu aquest article.

En el moment del seu comiat, no puc deixar de recordar, quan jo era un marrec de 3 i 4 anys. M’agradava anar a veure els talers de la Paquita, la seva dona. Ella, amb l’Estevet em van ensenyar i em van explicar, cóm és que aquelles màquines que feien tant i tant de soroll, podien cosir vestits i llençols, i .... en fi, totes aquestes coses.


L’Estevet, si algú m’ho preguntés, jo li diria, que, sobre tot era un home que estimava Déu; estimava la seva dona; estimava el seu poble, la Palma. Ell ha estat un savi que no ha tingut mai un No per ningú. I ell, amb la seva esposa, ha transmès molts i molts valors, que avui, Palmarencs i palmarenques de totes les sensibilitats compartim.


Avui, des d’allà on el Creador va pensar el concepte de la llibertat i de l’estimació entre les persones, veu i protegeix tot allò que ha estimat.


La Palma mai t’oblidarà per tot el que li has donat. El teu llegat no caurà en terra erma i segurament, alguns dels teus anhels de poble més ben guardats, podran fer-se un dia, realitat.


Nota: Aquest escrit el vaig escriure el passat dia 26 de setembre. Fins avui no he aconseguit publicar-lo. Aquest és el document literal que vull posar intacte tant en temps com en forma

UNA DIADA PEL CANVI

          El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu país celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis països, Catalunya va perdre la guerra. Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!

Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra. Fa 20 anys vaig viure una experiència personalíssima i única, que em va comprometre en la plena militància amb el meu país. Per motius d’estudis, vaig anar a viure als Estats Units d’Amèrica. Una de les preguntes íntimes que em feia era, precisament la de saber, si en el fons, tot aquest sentiment de país era realment, una qüestió provinciana, romàntica i caduca. Allunyat del meu entorn, i obert a escoltar, només vaig sentir una veu clara: la d’un petit país, molt petit; el meu, que clamava pel seu dret a ser, a existir i a la seva plenitud total i en llibertat.

Per això, si per qualsevol atzar, un dia jo no estic a la política, treballaré des de qualsevol vertent, pel meu país: Catalunya.

En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.

La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.

Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 300 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre país. Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre país es troba.

La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral•lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.

Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix.

Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del país. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment, aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar. Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre país; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.

EL DELTA DE L’EBRE: UNA APOSTA DE FUTUR?

He tornat d’una setmana de vacances al Delta de l’Ebre. He descobert un paratge magnífic del nostre país, encara molt verge, i amb un gran potencial de desemvolupament.
Avui, aquells grans camps d’arròs i les grans platges quasi buides, permeten un turisme familiar de molta qualitat. Però mentre jugava amb la meva filla i la meva fillola a la platja, m’imaginava un altre escenari ben diferent:

Us imagineu el Delta de l’Ebre, amb canals navegables perquè l’arròs ja no és rendible? Us imagineu un Balneari d’aigües termals del Delta, i amb massatges de la sorra fina, de la platja del Fangà?

Si el port de Barcelona té la capacitat d’atraure més turisme de creuer; si l’aeroport de Reus i el de Lleida van consolidant-se com a centres d’atracció turística; si els eixos viaris amb el centre de l’Estat es reforcen convenientment; si el tren de mercaderies i de persones, es configura com una acció estratègica; i si el port i l’aeroport de València són importants des del punt de vista comercial i turístic ........... Francament, el Delta de l’Ebre pot convertir-se en una destinació turística paradisíaca.
Però perquè això sigui possible, cal un govern fort, que estimi Catalunya i que tingui Fe en el país. Cal un govern de les persones més preparades perquè es facin les infraestructures que convertiran Catalunya en el motor del Sud d’Europa i del Mediterrani.
Aixecar Catalunya significa ser realista, però sobre tot, sobre tot, tenir il•lusió pels somnis que entre tots podem fer possibles. Il•lusionar-se amb Catalunya com a país, vol dir tenir fe en la seva gent i veure els recursos propis, com un actiu en procés de transformació contínua, al servei de les persones que vivim, treballem i estimem aquest país. El Delta de l’Ebre és un magnífic patrimoni natural que cal protegir. Però perquè aquesta protecció sigui real, cal que aquest patrimoni tingui valor propi i valor per la gent que ha de gaudir-ne. Avui, el Delta de l’Ebre és un diamant, sí, però un diamant en brut. Si un dia, l’arròs no és un actiu amb prou valor econòmic i no hi ha les condicions per ajudar aquesta zona, el Delta podria arribar a ser un espai pobre i dissortat. I llavors, aquest patrimoni natural i la seva protecció seria una anècdota sense importància. Al final, ningú lluitaria per aquest patrimoni comú del nostre país. I, el que és més greu: les persones que viuen treballen i estimen aquesta comarca, haurien d’anar-ne marxant, si personal i professionalment volguessin prosperar.

A d’altres nivells, i amb perspectives diferents, això que he explicat sobre el Delta de l’Ebre passa en altres comarques del nostre país.

Cal per tant, posar Catalunya en valor i des de la indústria fins els paratges naturals més bonics del nostre país, calen persones amb capacitat de govern, que s’estimin el país, la seva gent i estiguin disposades a comprometre’s perquè Catalunya sigui capdavantera al món, dins de la seva petita dimensió.

17 d´agost after Festa Major

Després de la festa major de la Palma, les vacances tenen els dies comptats. Val la pena acabar-les de disfrutar i ara sí, carregar les piles per enfilar els reptes personals, professionals i de tota mena que volguem assolir.

Avui voldria fer una valoració molt breu d'aquests dies de Festa Major al meu poble, perquè hi ha fets, reflexions i conseqüències que no ens haurien de passar inadvertides si volem que la nostra festa major, sigui una festa major de tots i per a tots.

El balanç final de la Festa Major d'enguany ha estat prou positiu: molta gent al carrer; molta participació als diversos actes que s'han organitzat; un bon repartiment de les activitats en diverses zones del municipi; una logística que ha justejat, però en general, no s'han observat grans problemes. De ben segur, que la crisi econòmica ha ajudat perquè la participació a les activitats del nostre poble hagi estat més gran que de costum; segurament que sí. Però això no ha de ser en cap cas un obstacle per empetitir l'èxit que tots ens mereixem: uns per haver-la organitzat i els altres, per haver participat a la nostra Festa Major.

No obstant, en aquesta Festa Major han passat coses que reclamen una reflexió més fonda i serena, perquè si no s'hi actua, dinamitaran aquest projecte col•lectiu i podrien deixar la Festa Major a situacions de mínims que ningú desitja. Vull deixar molt clar, que les 3 o 4 reflexions que compartiré, únicament pretenen obrir els nostres ulls per redreçar la situació i evitar mals majors en el futur.


La primera de les reflexions s’adreça a anticipar els conflictes que creen escletxes al nostre teixit social, perquè si al final es produeixen fractures, aquestes poden ser molt difícils de reparar. Dic això, perquè l’Ajuntament va decidir que el sopar del C. Sant Isidre es faria el dia 13 d'Agost, i no, en canvi, el dia 14, com mana la tradició popular. Aquesta mesura es va adoptar perquè un altre sopar, el dels homes, també es volia celebrar el mateix dia 14 i en el mateix carrer sant Isidre.

La posició de dubte i d’ambigüitat del nostre Ajuntament, ha provocat un conflicte latent i innecessari, dintre d'una part de la societat civil del nostre poble: els veïns del carrer sant Isidre, contra una part de la comissió organitzadora de la Festa Major. Amb una direcció clara per part de l'Ajuntament i amb uns conceptes ben definits, aquest conflicte i, sobre tot, el disgust de molts veïns i dels qui organitzen activitats de la nostra Festa Major, s'hauria evitat. Si aquest, o conflictes com aquest continuen o es reprodueixen, ens trobarem amb molt pocs anys que la manca de ganes per participar en la el.laboració d’activitats produirà una apatia molt gran. I llavors, només l’Ajuntament serà el qui acabarà organitzant la Festa Major al seu gust i molt probablement, sens la legitimitat ni el suport de la societat civil. Si això arribés a produir-se, no hi haurà hagut cap guanyador. Però sí que hi haurà hagut una gran perdedora: la Festa major de la Palma i el seu sentit de ser. Amb aquestes frases no pretenc en cap cas generar alarmisme, no és això. Però conflictes d’aquest tipus són prou seriosos com perquè si no s’arreglen en el futur o si se’n produeixen de similars, aquestes prediccions que he fet s’acompleixin malauradament molt aviat. Per això, demano a l'Ajuntament, que tingui idees clares i, que amb el màxim consens possible, les apliqui de forma positiva per potenciar la il•lusió i la fortalesa del nostre teixit social.

La segona reflexió que voldria compartir es refereix a la manca de previsió per abordar les conseqüències de l'eslàlom del kintu. Després que 180 persones hagin passat per 14 bars i cadascuna hagi consumit un mínim d’una cervesa per cadascun dels bars visitats (14) és lògic que es produeixi una situació d'eufòria col•lectiva. La crisi econòmica i l’entusiasme de tots, també afavoreix que es practiqui el "botellón". Aquest és un aspecte afegit a l’eslàlom del kintu, que n’augmenta els efectes percebuts per una bona part de la ciutadania de la Palma. Per tant, pixar-se pels racons, entre cotxes i contenidors; deixar ampolles tirades per qualsevol lloc; vomitades per ací per allà, han estat fenòmens molt habituals. El gust per la Festa i una mica de disbauxa és bo i normal. I per això, diguem-ho clar, a tots ens agrada l’eslàlom del kintu. Però l’ajuntament, no pot negligir en respectar i garantir, els drets dels ciutadans que no participen d’aquesta activitat i sobre tot, ha de garantir el civisme i la higiene al municipi.

Per això, el que no és normal és que l'Ajuntament no anticipi aquests comportaments, en aquests tipus de festes. Si no s’anticipen de forma correcta aquests comportaments, també es produeix una fractura entre la gent jove que va a l’eslàlom del kintu, i aquells que estan molestos pel fet que l’Ajuntament autoritzi aquesta activitat.

Si l'Ajuntament, no pren les mesures adequades; autoritza l’eslàlom i no castiga als que actuen incívicament, no només es produeix una progressiva fractura dins de la societat local, sinó que l’ajuntament cau en el descrèdit més absolut. Llavors les preguntes més fàcils apareixen com una critica mordaç i sovint, injusta: cóm és que l’Ajuntament et multa per deixar el vehicle 2 minuts en un gual i no li diu res al que orina al mig del carrer? Cóm és que el nostre Ajuntament fa els ulls grossos amb aquells que tiren ampolles de vidres pels parcs infantils? Cóm és que si es produeixen desperfectes en el mobiliari urbà quan ho fan determinades persones o grups, no es castiguen? Cóm és que no es multa a aquells que permeten que els seus gossos facin les seves necessitats al mig del carrer? Preguntes com aquestes fan mal a la credibilitat de l’Ajuntament i sovint acaben tenint respostes arbitràries i injustes.

El problema, no és l’eslàlom del kintu, ni les conseqüències que genera. El problema és la manca de previsió i de mesures que evitin els problemes que una concentració d'aquest tipus genera. L'Ajuntament no té gaires possibilitats d'entrar en el debat sobre si aquests són els valors més o menys correctes. L'ajuntament pot acceptar o no aquesta activitat: certament. Però si l'accepta, ha de prendre les mesures que garanteixin la credibilitat, el prestigi i la tasca que l'Ajuntament ha de fer.

En el cas de la Palma, l'Ajuntament, no ha fet bé la seva feina i això, a mig termini, té conseqüències molt negatives. Per això, en aquest escrit, demano que l'Ajuntament, compleixi amb la seva tasca i faci raonablement bé la seva feina en benefici dels ciutadans, i pel bé del mateix Ajuntament.

La tercera reflexió també demana que es gestionin bé els recursos, perquè si no es fa, s'estan malbaratant els diners dels ciutadans. Concretament, em refereixo al fet que el diumenge 15 d'agost, es va presentar la colla de diables de Canovelles per fer el córrer Foc a la Palma. I vés per on! el programa preveia el córrer foc pel dilluns 16. El problema, segons ha arribat a les meves orelles, és que el contracte que es va signar entre l'ajuntament de la Palma i la colla de diables, preveia el dia 15, i no el dia 16 d'agost, tal i com es fa cada any, des que es fa correfoc a la Palma per la Festa major.

Cal dir, que en l’hipotètic supòsit de ser certes aquestes informacions, hi hauria un nou cas de negligència amb conseqüències econòmiques importants. Aquests contractes es revisen per un mínim de 4 persones a l’Ajuntament: el tècnic polític de cultura i comunicació; el Regidor de Cultura; el Secretari/interventor de la corporació i, finalment, pel Sr. Alcalde, que és qui signa el contracte i autoritza la despesa econòmica. Si aquest finalment, fos el cas, l’Ajuntament hauria de pagar el preu del correfoc no realitzat del diumenge 15 d’agost, + el correfoc que sí que es va fer del 16 d’agost.

Amb tota franquesa, no sé si el nostre Ajuntament està, realment, per aquestes alegries econòmiques. No sé tampoc, si els ciutadans de la Palma, en el cas de ser certes aquestes informacions, ens mereixem tanta deixadesa dels nostres polítics.

En tot cas, cal ser molt prudents i donar el benefici del dubte raonable i creure que l’error s’hagi produint en la colla de diables de Canovelles. Del contrari, tot plegat posaria damunt la taula, un passotisme i una incompetència dels nostres polítics que la gent de la Palma no ens mereixem de cap manera. Dins de les properes setmanes intentarem de saber-ho i, quan estigui segur, ja us n’informaré.

Finalment, voldria reiterar la mateixa idea amb la que he començat: el balanç d'aquesta Festa Major és bo, però haig de denunciar amb tot el respecte, però amb tota la contundència, que el corc destructor de la Festa Major córre per dintre de les venes de la Palma. I, si el Govern Municipal no l'elimina de sóca arrel, d'aquí a pocs anys, la Festa Major només serà testimonial.

Ens mereixem prestigi, autoestima, identitat i en conseqüència també, una molt molt bona festa major. Tenim grans actius que van des del nostre territori, a la nostra posició geogràfica privilegiada i, sobre tot, sobre tot, una societat civil forta que acompanya el govern en el disseny i execució de les activitats. Val la pena que aprofitem aquests actius i que mai, mai, per negligència o per altres motius, els despilfarrem i els llencem, literalment, a les escombraries.

Estatu Mort i Catalunya despullada

Fa 4 anys, entrava en vigor l'estatut que havia de fer possible l'encaix de Catalunya amb Espanya. Va ser un esforç de tots, per damunt de les diferències ideològiques. Era un Estatut, que responia també a l'aspiració de molta gent que, a través del federalisme, o a través d'un model de respecte mutu, esperava trobar un encaix dins d'Espanya.


En aquells dies, el President Maragall, parlava d'una "Espanya amiga"; d'una Espanya que comprenia la realitat de Catalunya; parlava de la capacitat de respectar-nos mútuament i d'una Espanya plural i diversa, en la que hi cabem tots.

Avui, la realitat ens posa de ralleu, que aquella era una idea romàntica del que es volia aconseguir, però no pas, del que era possible.


Per començar, en Pepe Montilla i el seu equip, ja van treballar, durant la negociació de l'estatut, per rebaixar-lo tant com fos possible. La idea era que entre el PSOE i el PSC, no hi hagués cap conflicte i, que per tant, aquesta Espanya plural i diversa, fos un element més formal que no pas real. Més endavant, sota una idea de gestió correcta i de lideratge de partit, en Montilla va assassinar políticament el President de la Generalitat i va situar-se al capdavant del partit socialista per dirigir el país vers una anestèsia col•lectiva que li anés provocant una dolça mort. ,

El segon tripartit, per tant, no tenia la llavor del primer. El segon tripartit sí, tenia un nom similar, i fins hi tot, els mateixos actors; però els objectius i els horitzons eren molt diferents. El segon tripartit partia de la idea de la destrucció de l'adversari per mantenir el poder. I també la idea de reduir Catalunya a un reducte històric que justifiqués alguna quota de poder personal d'un suposat PSC al sí del PSOE.

Aquella bassa d’oli va anar convertint-se en un abocador d'escombraries, en el que els gasos tòxics anaven fent l'ambient, cada vegada més irrespirable. Així, per exemple, les incoherències en infraestructures; les desavinences en matèria energètica; la inactivitat per defensar Catalunya de la descapitalització provocada per la compra d'empreses catalanes .... per la centralització progressiva del poder financer. I, ja no parlem de la mala gestió dels mossos d'esquadra; dels bombers amb els incendis i, sobre tot, sobre tot, el desgavell que existeix en el pagament de la llei de la dependència i en l'atenció social.

Tot això, són conseqüències tant d'una incapacitat dels polítics que lideren el país, com també, d'una concepció provinciana i poc respectuosa amb la identitat i la projecció del nostre país, per part del mateix president de Catalunya.

Tot això, a més, va desvertebrant la nostra nació i la va fent vulnerable i indefensa. Aquesta, és segurament, la feblesa que alguns voldrien, però no és en cap cas, allò que el milió i mig de catalans que vam sortir al carrer, precisament reclavàvem i exigíem dels nostres representants.


La sentència d'un tribunal constitucional caducat sobre un Estatut que definia un nou model de relació amb Espanya, pesava cada dia més, com una llosa. La sentència va arribar al cap de quasi 4 anys i, tal com ja era d'esperar, va castrar no només Catalunya, sinó el sentit més profund de la democràcia. Un Estatut aprovat per referèndum, després d'haver passat per tots els filtres polítics i democràtics que han donat suport a un gran acord d'estat, suposa carregar-se drets fonamentals de les persones individualment i col•lectiva, també.


el Partit Socialista, llavors, es va veure obligat a fer veure que s’indignava per tal manca de respecte a Catalunya i a aquests processos democràtics. Però aquesta indignació només era una aparença, una “pose”, i no passava d’un formalisme obligat per les circumstàncies.

De fet, el Partit del socialista de Catalunya, va callar, fins que Omnium Cultural, aquella institució que a l'època franquista va defensar Catalunya amb paraules i amb silencis, va liderar la manifestació de tot el poble Català. Va ser llavors, quan el Partit Socialista va incomodar-se per un lema que posava en qüestió el seu paper: "som una nació, nosaltres decidim". Al final, pot ser per sortir a la foto i no quedar pitjor del que el PSC ja està moralment, va acceptar-se una unitat aparent.

Pocs dies desprès, aquesta qüestió es debatia en el parlament de Catalunya i, un cop més, el partit dels socialistes de Catalunya, va entossudir-se en no defensar el dret a decidir de la nació Catalana. Una opció ben legítima: però al menys, que no faltin a la veritat. Si som una nació, tenim dret a decidir. Si no som una nació, la nació a la que pertanyem, ja decidirà per nosaltres, o amb nosaltres, o pot ser, qui sap, si contra nosaltres!. Però repeteixo: si som una nació, nosaltres decidim i ningú ens pot arrabassar democràticament aquest dret.

El debat al parlament, va ser d'un baixíssim perfil polític. El President de la Generalitat va proposar un text de mínims per defensar l'Estatut.

Voldria elogiar l’actitud del cap de l'oposició, l'Artur Mas, perquè tot i afirmar que aquest, era un text que pràcticament entregava el dret a decidir a la nació espanyola, va preferir el consens per damunt de la confrontació.

I, al final, aquell text proposat pel president de Catalunya, ni tant sols va poder ser defensat al parlament espanyol. El partit dels socialistes de Catalunya va renunciar a allò que havia proposat al parlament de Catalunya i que tots, tots els partits ( òbviament, amb l’excepció del PP) van acceptar.

Sento vergonya aliena del que anomenem President del meu país. En Montilla ha fet bo, i francament, molt bo, l'anterior president Maragall. Però Catalunya no es mereix aquests menyspreus al milió i mig de persones que vam sortir al carrer, ni el Parlament de la nostra nació es mereix veure com les propostes de mínims queden desactivades perquè les relacions entre el PSC i el PSOE no passin per dificultats.


Quan aquests són els plantejaments, vol dir que els polítics que estan disposats a acceptar això, són de molt baixa estopa i, que per damunt de tot, prefereixen el seu benefici personal al del bé comú del país que haurien de defensar.


Després de 4 anys, aquest Estatut ha arribat al final de la seva estació i, malgrat que tenia bones intencions i estava del tot legitimat, avui, no passa de ser un paper mullat.

El partit liberal europeu, el tercer en l'arc parlamentari de la Unió Europea, està disposat a defensar el dret a decidir de la nació catalana. Catalunya ha d'exigir que el seu president, respecti les seves institucions.

Per això, entre altres coses, el canvi no és només necessari, sinó imprescindible.

L’AIGUA CLARA, SI US PLAU!

A hores d’ara, ja no hi pensem gaire, però l’aigua a la Palma, pot acabar sent un tema feixuc i difícil. Per això, voldria fer-ne cinc cèntims.
Fa 8 mesos, que Aigües de Catalunya va obtindre un contracte de concessió per subministrar aigua als domicilis de la Palma per 40 anys segurs, + 10 de pròrroga. Sorea va decidir no entregar les dades dels clients a Aigües de Catalunya, perquè va considerar que tot el procés havia estat fraudulent. Hores d’ara, Aigües de Catalunya és l’empresa responsable de l’aigua a la Palma, i Sorea ha interposat judicis contenciosos importants contra l’ajuntament per un valor mínim de 1 milió d’euros, com a conseqüència d’aquesta pèssima gestió municipal.

Aigües de Catalunya va començar, d’acord amb l’Ajuntament de la palma, una campanya per saber quins comptadors hi havia i a quin compte bancari s’havien de carregar els rebuts de l’aigua. Bona part de la gent, de bona fe i amb bon criteri, va donar les seves dades. No obstant, algunes persones, no ho van fer, perquè ni l’empresa Aigües de Catalunya, ni l’Ajuntament van assumir cap compromís de confidencialitat en el tractament i la gestió de les dades privades, tal com avui, totes les legislacions dels països moderns i desenvolupats exigeixen.

Per això, al final d’aquest procés, Aigües de Catalunya va trobar-se sense informació suficient per a cobrar els rebuts de les aigües.

Després de més de 6 mesos, calia fer alguna cosa i, per això, el passat més de Gener, bona part dels domicilis de la palma van veure que se’ls hi havia carregat un rebut d’aigua molt petit, que només inclou impostos. No obstant, van evidenciar-se irregularitats que són molt preocupants.

Aquestes irregularitats són les següents:

· Titulars que havien donat el seu compte bancari: el rebut s’havia cobrat en un compte diferent, concretament, el compte on hi tenien domiciliat l’IBI.

· Ciutadans que tenen lloguers: van pagar el rebut de tots els seus llogaters en el compte on hi havia domiciliat, el pagament de l’IBI.

· Ciutadans o domicilis, que no tenien domiciliat el pagament de l’aigua: se’ls hi ha carregat igualment, el rebut, en el compte on hi tenen domiciliat el pagament de l’IBI.

· Domicilis que no pagaven aigua, perquè tenen pous particulars: se’ls hi ha carregat el rebut de l’aigua igualment, al compte de l’IBI.

Qui té aquestes dades confidencials? Fins allà on jo sé, només l’Ajuntament i la Diputació ho coneixen.

Quin dret té l’Ajuntament a donar unes dades molt privades que nosaltres com a ciutadans no li ho hem autoritzat?

Quina garantia tenim que ens asseguri que, les nostres dades no seran lliurades (per descomptat, de bona fe, faltaria més!) qualsevol persona o empresa que legítima o il·legítimament reclami un dret de cobrament contra el nostre compte bancari?

Per quin motiu, en el cas hipotètic que l’ajuntament o la diputació hagin facilitat aquestes dades, s’ha posat més llenya al foc i donar arguments a l’anterior concessionària davant dels judicis contenciosos que té interposats contra la Palma?

Aquesta aventura ens pot sortir cara i molt malament. Oh hi tant si hem de pagar l’aigua: faltaria més! Però la gestió que se n’està fent per part de l’Ajuntament de la Palma pot acabar generant-nos problemes a tots. Francament, un zero com una casa de pagès, per la pèssima gestió d’un tema molt i molt important pel nostre poble.

L’Ajuntament ens va vendre per 50 anys a canvi d’un milió d’euros. La factura pot ser ja no seran els 50 anys, sinó els diners que haurem de pagar si les sentències són contràries als interessos del nostre poble.

La culpable, no haurà estat mai, la mala sort, sinó la desídia i la negligència.

Perspectives de l’equilibri entre el creixement i la sostenibilitat com a canvi de paradigma a Europa

Conferència ACM
Perspectives de l’equilibri entre el creixement i la sostenibilitat com a canvi de paradigma a Europa.


#0. Introducció:

#1. Breu perspectiva de l’evolució de la sostenibilitat.

#2. Territoris intel·ligents: perspectives des de l’urbanisme.

#3. El consumisme i el consumerisme: dues perspectives complementàries de la perversió de l’economia del mercat.

#4. La cultura del NO i l’anti-sistema: la perversió de la democràcia.

#5. La perspectiva de Garrigues Walker: globalització, sostenibilitat i ètica.

#6. Exemples concrets d’experiències i conflictes de sostenibilitat i creixement a diversos països del món.

#7. Exemple Urbaser de Madrid: la globalització condueix a homogeneitzar pràctiques mediambientals i espais de tracte amb les administracions.

#8. Recomanació de partenariat entre sector privat i sector públic: del privilegi i la trampa tolerada, a la cooperació en qualitat de socis.

#9. Plantejament de la necessitat de la redefinició dels territoris i dels Estats perquè Europa sigui competitiva, sostenible i democràtica.

#10. Breus conclusions.





#1. Breu perspectiva de l’evolució de la sostenibilitat.

Inicialment, identificació sostenibilitat amb medi ambient.

Califòrnia i els motors d’injecció dels automòbils;

Investigacions a Suècia sobre la feblesa del nostre medi ambient i del canvi climàtic;

Formació d’organitzacions per a la preservació del medi ambient;

Cimera de Rio de Janeiro de 1992: inici d’un canvi de paradigma. Ara els Estats comencen a preocupar-se sobre les qüestions mediambientals.

Carta d’alborg a suècia: establiment del concepte de l’Agenda XXI com a forma d’aprofundiment de la democràcia.

L’Agenda XXI inclou el concepte modern de la sostenibilitat.

El protocol de Kioto: contempla la perspectiva conjunta de sostenibilitat i creixement.

Kioto no té mecanismes per imposar els seus principis;

Caldrà establir organismes internacionals amb capacitat punitiva i sancionadora;

L’equilibri sostenibilitat i creixement és de fet un dinamitzador del reequilibri territorial i de majors fluxes econòmics que ajuden de forma directe al desenvolupament;

Sostenibilitat i creixement obliguen un procés de mundialització molt més gran que l’actual.



Elements fonamentals de l’equilibri entre sostenibilitat i creixement:

A) La sostenibilitat es relaciona amb la gestió intel·ligent dels recursos, de forma que les generacions futures tenen qualitat global de vida iguals o superiors a les que les han precedit.

B) Elements fonamentals del binomi sostenibilitat creixement:

C) – Sostenibilitat financera;

D) – Sostenibilitat social;

E) – Sostenibilitat ambiental;

F) – Sostenibilitat política.



#2. Territoris intel·ligents: perspectives des de l’urbanisme.
La globalització suposa evitar la protecció de les fronteres i entrar en un entorn de lliure competència.

En un entorn de competència hi ha guanyadors i perdedors.
Els qui guanyen i els qui perden són els territoris.

La gestió del territori és l’element clau de la competitivitat al nivell més global i, per tant també, de la sostenibilitat.
Anàlisi de la sostenibilitat des de la perspectiva del territori:

Econòmicament, el territori més sostenible és la gran ciutat. El cost dels serveis per habitant i per KM quadrat és el menor.

Socialment: la gran ciutat afavoreix l’anonimat, la mobilitat social; el conflicte social; els entorns més lumpen; entorns cosmopolitans i, en general, menor compromís amb el territori. L’oferta cultural és molt més alta a les ciutats, si bé la revolució digital canvia el concepte d’accés a la cultura i a les indústries audiovisuals. La ciutat és un pol d’atracció de gran talent: pot manifestar-se en un naixement espontani de baix a dalt i per tant, legitimar la innovació i la transformació dels entorns de ciutat i socials.

La ciutat no sempre afavoreix la percepció d’espai individual vital ni la qualitat de vida total, individual i col·lectiva.

La gran ciutat de molts pros i molts contres.

Alfonso Begara, autor del llibre “territorios inteligentes” fa una aposta per la gran ciutat.

El pla territorial metropolità és en part la concreció d’aquesta aposta, entenent el nostre país, Catalunya, com una gran ciutat de ciutats.


Aquesta concepció del territori pot tenir connotacions molt negatives sobre territoris petits.


Sostenibilitat ambiental en els territoris intel·ligents:
Cal fer una aposta per les grans infraestructures eficients que connectin tots els territoris. L’eficiència d’aquestes infraestructures és indispensable. Això evita enormes quantitats de pol·lució atmosfèrica i accentua la percepció d’infraestructures col·lectives i la perspectiva del bé comú.

- Cal invertir en grans espais d’aparcament que permetin l’ús de les infraestructures;
- Cal vies rodades de comunicació ràpida i eficient;
- Cal invertir en energies renovables;
- Atorgament de valor econòmic a àrees de protecció ambiental.


Sostenibilitat política en territoris intel·ligents: sobre tot, que hi hagi un important element de diferenciació i d’identitat.

Exemples de territoris intel·ligents i diversos models d’equilibri:
Philadelphia: les ciutats de les arts;
Tapiola: la miniciutat dels jardins a Finlàndia;

Barcelona: amb l’obertura al Mar.

El territori ha de treballar a fons els elements de la seva pròpia identitat per diferenciar-se i competir en el món global Aquesta característica, nodifereix massa, del tractament que es produeix en la competència entre productes.





#3. El consumisme i el consumerisme: dues perspectives complementàries de la perversió de l’economia del mercat.
Adam Smith i tots els autors defensors de l’economia del mercat, parteixen de la relació entre oferta, demanda i preu.

La competència és la garantia que hi hagi els millors prestadors de productes i de serveis

La competència és la garantia del millor preu pel consumidor;

La competència és la garantia que cada agent econòmic s’especialitzarà en allò que sap o pot fer millor;

La competència i els seus beneficis ha conduit a la liberalització dels mercats; a la conformació de la Unió Europea i a l’adopció de l’euro com a moneda competitiva al món.

La lliure competència també té inconvenients importants:

- Desafavoreix accions de qualitat i de llarg termini;

- Requereix de l’incentiu al consumisme independentment que es produeixi o no innovació real del producte;

- Posa al client com l’eix principal que justifica el negoci de qualsevol empresa o administració. Això té molts avantatges i alguns inconvenients;

- Els clients poc importants tenen poc a dir;


- Els elements socials poden quedar malmesos per una acció focalitzada només en els beneficis de la competència.

- La democràcia parteix de la participació de tots i la lliure competència i els consumisme i el consumerisme, poden conduir a desvirtuar aquest principi.



#4. La cultura del NO i l’antisistema: la perversió de la democràcia.

La sostenibilitat té alts costos mediambientals:
- Abocadors;
- Centres generadors d’energia i de contaminació;
- Grans infraestructures amb gran impacte ambiental;
- Fàbriques, logística i indústria;
- Altres.

Tots volem el benefici del desenvolupament. Ningú volem pagar-ne les conseqüències negatives.


La democràcia té una relació amb la proporcionalitat que cal respectar.

La participació democràtica té relació amb el compromís individual, en elements relacionats amb el bé comú.

Sovint també la participació és l’instrument d’obtenir aquells resultats que el sufragi no atorga: aquest és un element potencial de perversió important de la representativitat democràtica.
La mobilització pel no, és un recurs fàcil i que posa en evidència la fragilitat de les voluntats humanes en motes ocasions.

Cal enfortir l’ús de la democràcia i enfortir, l’ús de l’autoritat democràtica per evitar en la mesura del possible, la perversió que es deriva de la cultura del no.


#5. La perspectiva de Garrigues Walker: globalització, sostenibilitat i ètica.

Despatx de 2000 advocats

Ambaixador comercial dels estats units a Espanya

Millor especialista en relacions diplomàtiques i comercials Espanya estats units


Ambaixador comercial del japó a Espanya

Especialista en convenis euro asiàtics i hispano asiàtics.


Perspectiva general Antonio Garrigues Walker:

sostenibilitat i creixement van de la mà: sense creixement no hi ha espai per la sostenibilitat.

Sense creixement i sense mercat, no hi ha espai per la llibertat.

3 grans àrees de creixement pels propers 30 a 50 anys: USA Europa i Asia Pacífic.

Àrees subsidiàries de creixement: Sud Amèrica, Africa.

2 elements de competitivitat global: accés a l’energia I gestió mediambiental.

Europa I les empreses han de tenir una ment i una perspectiva global amb independència de la seva dimensió.

Ser global implica grans dosis de generositat: en el cas d’empreses petites i mitjanes, el sacrifici del control particular, per una dimensió més gran i suficient per competir en entorns globals.

la interculturalitat ben entesa i ben practicada és un gran actiu.

La llengua és l’element principal de la cultura de cada país. Sense l’element de diferenciació lingüística, les diferències culturals s’esvaeixen en pocs anys. La llengua és l’element que vehicula les diverses sensibilitats i maneres d’entendre el món. La globalització exigeix el domini de llengües.

Hi ha 3 llengües que cal dominar a la perfecció: en primer lloc, la llengua pròpia; en segon lloc l’anglès; i en tercer lloc, l’espanyol. Si es dominen aquestes 3 llengües: la persona té identitat pròpia i sempre podrà trobar feina.

La globalització exigeix un compromís amb la justícia més humana.

La injustícia humana més estesa i més humana és la del domini i la corrupció.

La lluita contra la corrupció és una lluita per la llibertat individual i col·lectiva.

La lluita contra la injustícia i contra la corrupció mai pot ser individual: cal que sigui col·lectiva. la personalització d’aquesta lluita és l’ingredient principal perquè es produeixi la persecució personal i la derrota col·lectiva. Cal crear organitzacions contra la corrupció que sobrevisquin les persones.

La fortalesa de la religió islàmica és essencial per entendre els mercats i les cultures islàmiques. No obstant, es produeixen moviments de regeneració i d’actualització o posta al dia de la religió islàmica que encara no tenen traducció concreta a les estructures del poder. La religió islàmica no ha generat encara, la separació de poders i això frena la seva capacitat d’evolució pròpia i la de la col·lectivitat cultural islàmica.

El gust per l’ètica I per l’estètica marca I marcarà diferències en l’administració de la justícia, dels mercats i dels efectes beneficiosos i menys beneficiosos de la globalització.

Cal crear tribunals internacionals amb capacitat sancionadora, sobre tot per garantir uns mínims d’integritat moral. Actualment, encara, els estats Units no hi estan d’acord, però els nous equilibris derivats de la crisi financera internacional i de les noves potències els obligaran a acceptar un nou ordre mundial que comportarà la presència d’aquest tipus d’organismes amb capacitat sancionadora. * la integritat moral i la vida existeixen al món perquè es visquin en plenitud.

Allò que garanteix la llibertat individual i col·lectiva és que hi hagi interessos econòmics.

Malgrat la crisi i malgrat qualsevol crisi: ens paguen per ser optimistes. No pas per ser pessimista.






#6. Exemples concrets d’experiències i conflictes de sostenibilitat i creixement a diversos països del món.


Vietnam:
Necessitat d’infraestructures;
Grans necessitats energètiques.


Singapore:
Xinès i anglès;
Legislació molt estricte contra la infracció;
Cultura de l’esforç;
Greus sancions a contaminació no permesa;


Catalunya:
Limitació de la velocitat;
Carrils bici a Bcn;
Plantejament de carrils vao;
Plantejaments poc clars sobre el reciclatge.




#7. Exemple Urbaser de Madrid: la globalització condueix a homogeneïtzar pràctiques mediambientals i espais de tracte amb les administracions.


Urbaser: empresa de serveis a Madrid indica la importància de la globalització i cóm les administracions adopten criteris uniformes en els processos adjudicatoris i, que la globalització comporta estandardització de pràctiques i de procediments.

Grans dubtes, segons Urbaser sobre alguns elements del reciclatge.


No obstant, el reciclatge ha posat damunt la taula, la necessitat de la consciència col·lectiva i des d’aquesta perspectiva, ja està prou bé.



#8. Recomanació de partenariat entre sector privat i sector públic: del privilegi i la trampa tolerada, a la cooperació en qualitat de socis.

La separació sector públic i privat s’esvaeix com a conseqüència de la globalització i com a conseqüència del canvi de paradigmes econòmics.


El sector públic també ha de buscar l’interés econòmic, de la mateixa forma que el privat ha de responsabilitzar-se del bé comú.


Compartir aquestes perspectives des de la diferència de legitimitats, comporta arribar a programes d’acció comuns.

Aquest és encara un paradigma que cal desenvolupar i que és altament complex.



#9. Plantejament de la necessitat de la redefinició dels territoris i dels Estats perquè Europa sigui competitiva, sostenible i democràtica.


Europa està formada d’estats nació que s’estructuren a l’entorn d’una base no democràtica. Cal democratitzar la fonamentació dels estats a través del retorn parcial als models inicials d’agrupació de comptats europeus.

Això és segurament el que justificarà elements de competitivitat europea i la supervivència de les nacions.


#10. Breus conclusions.

Trinomi: sostenibilitat, identitat i llibertat necessaris per l’èxit.


Democràcia, participació I autoritat pública: indispensables per superar la cultura del no.

Globalització, ètica, estètica, llengua i generositat individual i col·lectiva: indispensables per existir i per competir.

¡Mossos d´esquadra!

Els mossos d’esquadra són la nostra policia nacional. La nostra policia és la que vetlla per la nostra seguretat. Si cal, i sota unes regles clares, ells són els únics que ho poden fer:
.... és inacceptable que es critiqui la nostra policia nacional pel fet de defensar la nostra seguretat.

Ara bé, si les regles no són clares, la culpa és dels polítics, que de forma hipòcrita tenen la desfatxatesa d’estar contra la policia quan defensen els ocupes, i fan veure que la defensen, quan es posen el vestit de conseller. Aquest tipus d’actituds, són pròpies de persones que tenen molt poc d’humanes i molt, en canvi de mediocres. això és propi de senyors i de senyores que s’estimen molt poc el país i, en canvi, estimen molt la seva cadira. I, al final d’aquest procés, hi ha una estratègia, orquestrada des del PSOE i el PSC que és el mateix, consistent en fragmentar Catalunya tant com sigui possible; minoritzar el Català i minar l’autoestima dels qui estimem el país.

això és absolutament, absolutament, intolerable.

OVERCOMING LOCAL LIMITATIONS FOR ECONOMIC GROWTH: NEW FRONTEERS FOR THE MEGA REGION OF CATALONIA

The crisis of our economic environment has global as well as local components. Determining the extend to which local components have a negative impact on our current situation will also likely place geographical areas in a better position to be ahead of those others without such ability.

Historically speaking, large cities have become attraction poles of economic growth, social activity, political decisions and overall governance. The unstoppable trend towards full globalization changes these traditional patterns on behalf of new geographical areas that obtain their power from their capability of becoming economically influential at the global sphere.

Some other more intangible, but also, necessary concepts related to quality of life, accessibility of services, flexibility of environments and selection of atmospheres, educational models, reconciliation of equal professional opportunities and a more profound family experience ….. and others, seem to recommend an important shift from large to medium size cities.

Catalonia’s miracle of the XIX century was based on the human factor capital of utilizing scarce resources and financial resources on behalf of personal prosperity. Lack of public intervention allowed the necessary flexibility to take advantage of emerging opportunities in the industrial sector.

Nowadays, the “mega regions” concept, described by economists such as Ramon Tremosa and Richard Florida put together the new emerging models of sustainable cities, with the necessity of free competition of significantly large geographical areas, somehow specialized on what they can do best. These “mega regions” appear as the cornerstone explaining competitiveness, sustainability and developmental growth for our current century.
Logistics, transformation activities and value added know-how in the design of industrial products and services; medical and pharmaceutical research, and a highly developed tourism sector, seem to be the key competitive areas of the Catalonia “mega region” (Valencia/Alacant, Tarragona, Barcelona-Lleida; Girona, Perpignan, Marselle, amd some other south french cities).

EL FONS ESTATAL D’INVERSIONS ÉS UN PEDAÇ (contribueix a trencar equilibris territorials i afavoreix la maquinària socialista)

Vull aprofitar el bloc per reflexionar en veu alta sobre alguns aspectes de l’anomenat “txec Zapatero” que no m’agraden gaire.

Anem per parts.

El govern socialista és el qui ha dit més sovint, que cal augmentar l’autonomia municipal. Perfecte: fins aquí, d’acord. L’únic problema és que en 6 anys de bones paraules, no han fet cap transformació de fons, sobre les competències i sobre els recursos destinats als municipis. De fet, fins allà on jo conec, més aviat s’ha tendit a reduir alguns dels elements més genuïnament municipals, com per exemple, l’acotament d’algunes competències urbanístiques a favor de plans territorials o supra municipals, o, per la constitució de consorcis, en els que els municipis més petits, acaben jugant un paper, purament, testimonial. Aquesta tendència de limitar els poders i els diners dels ajuntaments, ja va començar amb el PP, quan sense donar alternatives, va suprimir l’Impost sobre les Activitats Econòmiques. El PSOE, no l’ha tornat a instituir, ni tampoc ha fet clarament res, per reequilibrar la situació anterior.

Per altra part, la llei de la dependència, les onades migratòries que afecten especialment el nostre país, Catalunya i el dèficit fiscal, és una llosa que ofega encara més, les finances municipals.
La paradoxa, per no dir el frau al que el govern de l’Estat i el Català sotmet a la ciutadania .... és que el teu ajuntament, és l’administració més propera ..... I quina fal·làcia! El ciutadà, s’adreça al seu ajuntament, sense que aquest, li pugui resoldre unes demandes normals.

De fet, si l’ajuntament és gran, aleshores, encara disposa de recursos, perquè les empreses són grans i paguen impostos. Però si l’ajuntament és petit, aleshores, les empreses són petites, no paguen impostos i per tant, les finances municipals resten eixutes. Les demandes de la gent, en canvi, són les mateixes: els avis, la gent amb discapacitats, les necessitat de llars d’infants i les dificultats de conciliació de la vida familiar i laboral són iguals o fins hi tot, majors.

Aquesta situació d’ofec té com a conseqüència, un descrèdit progressiu dels ajuntaments petits i dels seus alcaldes. Poc a poc, els instruments de ... “cohesió, coordinació, harmonització, homogeneització” .... van convertint-se en mecanismes de supressió de les identitats, a favor d’un element bàsic, la dominació dels grans sobre els petits.

Ep! Autoritats molt altament qualificades recomanen més que mai, que en un món globalitzat, la identitat local és l’eina fonamental per a la innovació. I, a l’encems, la innovació és la única garantia d’evitar que la globalització sigui una amenaça i es converteixi en una oportunitat.

Feta aquesta nota al marge, cal dir que les pressions de les associacions municipalistes: Federación Española de municipios, Associació Catalana de Municipis i Comarques i Federació Catalana de Municipis, han pressionat el govern Zapatero perquè aporti diners a les rescalfades hisendes i finances municipals.

La primera idea del govern Zapatero va ser la de pagar més diners, als municipis que tinguessin més aturats. Oi! Què bonic! De fet, al darrere d’aquesta mesura tant aparentment social, s’hi amaga un sistema clientelar: enriquir les ciutats més riques i oferir una situació indirecta, de major benefici als qui viuen en aquelles grans ciutats.
Aquest sistema, disfressat d’aparença social, empobreix el territori, que en definitiva, és la garantia de la cohesió social i econòmica de qualsevol país desenvolupat.

Les pressions de diversos municipis i també de les associacions municipalistes, van arribar a una situació de compromís: el txec Zapatero es paga per número d’habitants.

D’aquesta manera, els 177€ per habitant contribueixen a finançar obres i projectes.

Ara, imaginem-nos dues situacions oposades:
Un municipi molt gran, amb empreses grans i amb finances sanejades, i una població important, rebrà carretades d’euros que serviran per fer obres que justificaran el govern.

A l’altre extrem, tindrem un municipi gran, amb importants dèficits d’infrastructures, amb relativament poca població. Aquest municipi, rebrà quatre durets, per comprar “pipes, o crispetes”.

Aquesta mesura, ben mirat, no deixa de ser clientelar, sobre tot, per assegurar la continuìtat socialista, a les grans ciutats.


Mirat amb una mica més de perspectiva, aquesta mesura és també un pedaç per neutralitzar veus poderoses que puguin cridar contra la inactivitat d’un govern que ens té acostumats als pedaços, als "somriures" i a les "bones formes". Quan grates, t’adones, si més no en aquest cas, que al darrere hi ha una poderosíssima maquinària de vots, quasi amb total independència dels equilibris territorials.



Mirat a curt termini, “pessetes són pessetes, i el demés són punyetes”. Ben cert, però una visió de país i d’Estat no és pas aquesta. Si ens anem carregant el territori i renunciem a la dificultat dels equilibris territorials, afavorirem més que mai les especulacions econòmiques, immobiliàries i financeres. Les mesures socials, llavors, no seran més que el mecanisme de distinció entre els poderosos i els iguals.


Un altre dia, quan em vagui, intentaré explicar quin és l’efecte d’aquests diners pel nostre poble de la Palma.

ANEM PER MAL CAMÍ A LA PALMA

Actualment em preocupa veure que la manca de lideratge per afrontar amb valentia les decisions que cal adoptar al nostre poble; la pèssima gestió econòmica i la falta d’ètica moral, condueixen la Palma a una situació segurament molt difícil.

Pels nostres governants, el MÓN comença i s’acaba als 5,4 KM2 del nostre terme municipal. Aquest fet té dues conseqüències molt negatives. En primer lloc, com que el món és realment molt més gran i complex, les inquietuds i anhels del nostre poble, queden ofegats al mig d’una gran àrea metropolitana. En segon lloc, com que la perspectiva dels nostres governants és tant petita, faran tot el que calgui, per mantenir-se en el poder.

D’aquí precisament neix aquesta falta d’ètica. La bondat es demostra des de la humilitat de saber-se capaç i útil per servir una causa: en aquest cas concret, la de la Palma. La decisió premeditada de donar la mínima informació possible a la ciutadania; reduir al màxim la informació pels mitjans d’informació pública; limitar al màxim l’accés que els ciutadans i els seus representants tenim a la informació municipal; i no fer ni un sol procés de participació ciutadana, són indicadors tant d’aquesta actitud immoral, com de les poques ganes de treballar dels nostres governants. En alguns casos, la falta a la veritat també és part de l’estratègia necessària perquè els qui avui ens governen, puguin continuar.

Finalment, el meu motiu de preocupació fonda, rau en la pèssima gestió econòmica. Actualment s’ha gastat molt més del que s’ha ingressat i el pressupost municipal podria arribar a tenir un dèficit de més de 700000€, segons pressupost aprovat. Les inversions amb partida pressupostària, però no executades, són una demostració més, que la gestió econòmica pot portar el nostre poble, a una situació francament difícil en el futur. Cal dir que el govern actual viu dels ingressos aconseguits pel govern anterior i, que malgrat això, no sap o no vol adoptar mesures per ajustar els ingressos a les despeses reals.

Una prova prou evident, rau en l’increment de més del 20% de sou que el Sr. Xavier González, La Sra. Pilar Joaniquet, la Sra. Carme Ramban i el Sr. Joan Garnés se’n beneficiaran a partir d’ara i de forma retroactiva.

Biographical information

I was born in la Palma de Cervelló, a small town close to Barcelona 44 years ago and I am the oldest of 4 brothers. After completing my elementary school at a special center for the blind, I decided to become a high school student at a regular school, near by where I lived. Good foundations, teamwork and also personal dedication made of that period, a very successful experience. I studied law at the Universitat Autònoma de Barcelona, and right after achieving the law degree, I was offered the opportunity to work for the organization for the blind (ONCE) as an attorney.
A clear drive to go forward at the personal and at the professional level, as well as my determination to contribute to work and improve the environment on behalf of equal opportunities and full accountability of every member of our society, broad me to pursue a master in European law and economy; an MBA with a Fulbright Scholarship at Pace University New York City and to begin a PHD in Marketing.

I am currently teaching marketing and business ethics courses at several universities. I have become the mayor of the youngest municipality of Catalonia and I am working now as a county Council member.

As a boy scout leader, I took my troop to several missions and destinations. Skiing is one of my winter hobbies; by introducing that sport for the blind in Spain, I see with a grate joy how the national team is one of the best in the world.
Socializing with my friends, biking or skiing when I have the time and traveling, are some of my favorite activities I carry out with my wife Elisabet and my daughter Queralt.

QUE PER MOLTS ANYS!!!

La maduresa d’aquest 40 aniversari ha de ser una plataforma de llançament, perquè l’èxit del comerç urbà de proximitat esdevingui ara i per tot aquest segle, el dinamitzador comercial i econòmic de referència de les nostres ciutats.

Els canvis que han de produir-se en els hàbits de compra, en la qualitat desitjada de producte, i en tot allò que es deriva dels processos de la globalització, de la immigració i de les transformacions que es produeixen en l’estructura familiar no poden plantejar-se des de l’òptica de l’amenaça, sinó des de la perspectiva del repte conscient i de l’oportunitat quantificada.

Que això sigui possible depèn en gran mesura de 3 factors principals. La Fe i la convicció de les persones que esteu al cap davant d’un comerç per sentir-vos necessaris a la comunitat; aquesta, és una actitud de compromís personal amb una empresa, l’objectiu de la qual és generar riquesa. En segon lloc, l’element de diferenciació que en major mesura permet la resposta als canvis, és la consideració de les persones, com l’actiu principal del negoci; per això, la formació tècnica és la que permetrà afrontar amb garanties les pressions encara majors, que vindran de les grans àrees comercials. En tercer lloc, la responsabilitat ètica amb la comunitat que el comerç serveix és l’element transformador de mentalitats i que determina que la riquesa que el comerç de proximitat genera, sigui un actiu de tota la comunitat que el comerç serveix.

El futur de les nostres ciutats, segurament ens anirà conduint vers un model que combinarà edificis d’alçades mitjanes; amb grans espais oberts, urbans i públics. La dimensió de les nostres ciutats i municipis tendirà a ser inferior als 100000 habitants. Aquest model ha de perpetuar la compatibilitat i la convivència en peu d’igualtat, entre el comerç de proximitat i les grans superfícies. Mai cap llei impedirà el desenvolupament normal dels aconteixements; i per això, les lleis limitadores d’horaris comercials i de grans àrees podran ser la solució pels reptes del nostre comerç. No obstant, el marc normatiu actual, sí que és precisament l’oportunitat per posar-nos al dia i així impulsar aquest model comercial vers el futur.
Si el nostre model comercial té la capacitat de liderar aquest procés d’adaptació al canvi, el nostre comerç competirà amb els actius que ens són més propis pel mateix consumidor. A mig i a llarg termini, tant el consumidor, com el teixit comercial i la vitalitat social de les nostres ciutats, en sortiran beneficiats.

Em complau molt sincera i personalment, felicitar les dones i els homes de l’Associació de Comerciants de Creucoberta, perquè al meu modest entendre sou, en molts aspectes, model i exemple a seguir. Malgrat les dificultats i els canvis, majoritàriament sou sabedors que el vostre negoci dóna servei a la comunitat i, tant pel fet de ser la vostra empresa, com per tot allò de bo que ofereix, l’estimeu amb fe i passió. Des de l’associació, s’ha fomentat amb compromís i amb determinació, la formació associativa i professional dels comerciants. I, finalment, els esforços i els recursos que l’associació I els comerciants destineu a la plena accessibilitat dels vostres establiments són la garantia d’una qualitat humana i d’un compromís ètic que la societat i les administracions hem de saber valorar.

Creucoberta, és l’àrea comercial a cel obert més gran de tot Europa. Aquesta dimensió és precisament la que també ha de fer possible que sigueu els líders en aquest procés de transformació que ha de fer del comerç de proximitat, l’actiu de servei comercial i dinamitzador de la vitalitat de les nostres ciutats.

La dimensió de Creucoberta és també la mesura de la meva felicitació personal. Em sento francament honorat per disposar de l’oportunitat d’expressar-vos una felicitació de tot cor i amb tot el cor.

Que per molts anys Creucoberta sigui model i exemple i, que la societat i les administracions ho sapiguem valorar.


Josep Maria Llop i Rigol
Conseller Comarcal del Baix Llobregat

Jornada TECNOLOGIA, OCUPACIÓ I DISCAPACITAT

Apunts en brut discurs jornada tecnologia ocupació i discapacitat
Consell Comarcal del Baix Llobregat
8 de Juliol de 2008



Idees bàsiques:

Agraïments a:

Diputats i diputades;

Ponents que la fan possible;

Ajuntaments de la comarca i de fora de la comarca que ens acompanyen;

Administracions públiques;

Empreses disposades a escoltar i a compartir experiències;
Persones del sector de la discapacitat;

Generalitat de Catalunya; servei ocupació per la importantíssima subvenció;

A la Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona, la Caixa, que, a través de la seva fundació i del programa incorpora, ha donat mostres inequívoques del compromís amb la societat, i en aquet cas, amb l’interès perquè la integració del sector de la discapacitat es produeixi, precisament, en el camp en el que més aquesta integració es produeix, el de la integració;

Agrair molt sincerament, la col·laboració de l’ONCE, a través de la seva fundació, perquè, malgrat a una subvenció que inicialment, no estava prevista, mostra la seva determinació en la integració de les persones amb discapacitats;

Com no podia ser d’altra forma, un agraïment a la diputació, perquè amb un ajut més testimonial, també contribueix ...

Objectiu de la jornada:

Difondre la idea que la ocupació de persones amb discapacitats és la millor eina per a una integració real i efectiva;
Comunicar i tenir clar, que l’ocupació de les persones amb discapacitats, suposa a mig termini, un estalvi de recursos directes de l’administració i indirectes, a les empreses i a la ciutadania;
Contribuir a conèixer realistament, les despeses derivades de les discapacitats. Les empreses, que són els centres generadors de riquesa, no són les qui d’entrada han de pagar el cost addicional i de naturalesa social, derivat de la discapacitat. Ara, cal això sí que hi hagi paràmetres objectius del cost addicional atribuïble a la discapacitat per trobar els mecanismes compensatoris, sigui a l’empresa, o al propi discapacitat.
la conveniència d’invertir en desenvolupament i recerca tecnològica de forma decidida per superar bona part de les limitacions que la discapacitat imposa;
la conveniència d’abordar la recerca tecnològica, des del disseny universal: que tothom la pugui utilitzar.
Cóm ho fem en aquesta jornada: breu descripció del programa i enaltiment del Dr. Ratzka que ens acompanya.

Reptes de futur:

En el text del programa es diu que fa 200 anys, el Sr. Braille va descobrir un sistema de lecto-escriptura específicament dissenyat per a les persones cegues. Aquest sistema feia possible l’alfabetització d’un conjunt de persones que fins llavors es trobaven en el món de l’exclusió social. Avui, la tecnologia és una eina que permet en molts cassos plena competitivitat de les persones amb discapacitats. La perspectiva del disseny universal és la que permet precisament, que d’entrada, la recerca i el desenvolupament es faci o es produeixi, precisament, amb la perspectiva, de la integració i al final de l’estalvi de recerques i adaptacions posteriors.

Per això, espero, que la recerca que entre tots hem de fomentar, faci que d’aquí a dos cents anys, els plantejaments que avui fem puguin ser contemplats com un procés evolutiu i que sigui llavors un moment, en el que la discapacitat no sigui el tema a debatre.

Per això, aquestes jornades són una contribució més a aquest procés i, de forma genèrica, els reptes que ens plantegem són:

La creació d’observatoris d’ocupació i discapacitat;
La creació d’una secretaria general, de caràcter transversal de la generalitat de Catalunya, que vetlli per les diverses disfuncionalitats que poden abordar-se, des d’un bon coneixement de la discapacitat;
L’impuls d’una aula d’estudis de la discapacitat, que de forma objectiva i tècnica, s’ocupi del sector de la discapacitat.



Agrair la participació de tantes persones, malgrat que per raons diverses, fins a darrera hora, no hem pogut garantir la realització en condicions d’aquesta jornada. Des de la meva conselleria, impulsarem altres projectes en el sector de la responsabilitat, que la presidenta del consell ha tingut a bé d’encomanar-me.

Agrair la presència de tots i desitjar una molt bona i profitosa jornada, sobre tot, per fomentar l’ocupació de persones amb discapacitat com un dret constitucional i de primer nivell, que més enllà de la fonamentació humanista que mai hem d’oblidar, és avui dret fonamental des d’un punt de vista conceptual en els països desenvolupats.

El Dr. Ratzka és precisament l’exemple d’alguns dels reptes que aquí plantegem: Institute for Independent Living; professor a universitats importants de primer nivell i moltes altres coses.


Que sigui profitosa per a tots.

CARTA AGRAïMENT A LA MILITANCIA DE LA COMARCA

Benvolgut, benvolguda:

Amb aquesta breu nota, voldria agrair-te la confiança que l’Assemblea comarcal de Convergència ha dipositat en l’equip de persones que des d’ara mateix ens posem al servei de la nostra comarca.

Estem disposats a treballar amb il·lusió, dedicació i convicció perquè el model que des de Convergència oferim, pugui ser compartit per bona part de la societat de la nostra comarca. Aquest és un repte engrescador i difícil.

Des d’ara mateix, tant les persones que treballarem més directament al servei de la comarca, com jo personalment, ens posem a la teva disposició per escoltar, pensar i actuar per la Casa Gran del Catalanisme, que entre tots hem de fer.

Els objectius pels que treballem són ambiciosos i hi esperem saber dedicar-hi el temps, l’esforç i el talent necessaris per intentar d’assolir-los.

En la tasca que des d’avui mateix s’inicia, espero no defraudar la confiança que m’heu atorgat com a primer servidor d’un projecte que és de tots.


Ben cordialment,



Josep Maria Llop i Rigol

DISCURS COM A CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DEL BAIX LLOBREGAT

Agraïment a tots:

Moltes gràcies a tots per ser aquí, el dia de l’assemblea comarcal, en el que ens reunim per triar lliure i democràticament, les persones que representaran la nostra Comarca, als òrgans de decisió de Convergència de tot el país.

Gràcies a tots els militants que heu vingut i gràcies també a tots aquells que han fet tots els possibles per ser aquí, però al final no els hi ha estat possible: obligacions familiars, professionals o de salut. Vull tenir en aquests moments, un agraïment molt sincer també, envers aquelles persones que un dia, sense que jo m’ho esperés gens ni mica, em van venir a veure i em van demanar si jo estaria disposat a posar-me al cap davant d’una comarca tant rica, complexa i engrescadora com la nostra. Francament, vaig quedar-me molt sorprès, i prou bé sabeu que, en tot moment he estat i estaré al servei del projecte que Convergència té per a cadascun dels nostres municipis; per a les nostres comarques i per tot el nostre país. És per això que la confiança que em vàreu mostrar, depassa en molt les meves expectatives. Si finalment, acabo sent el cap comarcal, espero no defraudar-la i treballaré perquè sigui així.

Vull finalment, agrair molt de tot cor, aquelles persones que legítimament volien presentar-se a la presidència i no ho han fet, precisament, perquè el projecte, el model i la necessitat de sumar, estan per damunt de totes i cadascuna de les persones. Les aportacions que des de diversos àmbits la meva candidatura ha tingut, l’han enriquida de forma molt significativa. El jovent, que reclama una actitud de Convergència molt oberta, dinàmica, constructiva i activa al món comarcal; sabedors, que només des de la complicitat, podrem compartir el nostre model amb el conjunt de la societat. Altres sectors, han parlat de la importància de la nostra història, tant com a partit, com també, com a instrument de dinamització comarcal que Convergència ha estat a la comarca. D’altres sectors, han posat damunt de la taula, la necessitat que la reflexió i l’actuació metropolitana de Convergència ha estat un valor sovint oblidat; no obstant, liderar les propostes en positiu i saber explicar on han d’anar les grans infraestructures que afecten la nostra comarca; cóm cal dissenyar els eixos del pla de mobilitat de tota la nostra comarca, tant entre els pobles, com entre els pobles i Barcelona o la resta del nostre país; cóm hem de treballar perquè la immigració d’arreu se senti part d’una comarca, d’uns pobles i d’un país d’acollida al que hi poden aportar molt, però del que en reben molt també i, per tant, cóm hem de fer-los sentir orgullosos de la terra d’acollida ... .... són àrees, en les que cal treballar-hi més enllà de les dinàmiques individuals de cada municipi.

Per això, vull donar públicament les gràcies, a tots aquells que heu fet aportacions en positiu a una candidatura que és de consens i que espera saber continuar, el procés de canvi que va iniciar-se ara fa 4 anys.


Brevíssima glosa Salvador Esteve.

Com haureu vist al vídeo, En Salvador Esteve, és un home de poble, de comarca i de país. Com a tots, l’han afectat les adversitats, tant al nivell professional, com també, al nivell personal. L’actitud de superació, la convicció en el projecte i saber-se’n servidor han estat les claus d’un home que ha fet possible, que els valors de municipalisme i de país, siguin forts i superin les adversitats. Només voldria recordar-vos que, en un moment de la seva vida, les eleccions no van anar com haurien hagut d’anar i va deixar de ser diputat. Va guanyar les eleccions a l’alcaldia de Martorell, però li van fer un tripartit en contra. Va oferir-se a Convergència pel que fes falta. Mai va criticar res. Ans el contrari, va agafar la iniciativa i es va tornar a presentar com alcalde del poble que durant 16 anys havia servit: passant casa per casa; parlant amb la gent, directament; demanant als més joves, el disseny de la proximitat a través dels webs. Avui molt merescudament, ell és també el president de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques. I no ho és només ni pot ser principalment, en reconeixement de la seva tasca com Alcalde, sinó pel conjunt d’aquests valors i aquesta actitud de servei al poble, a la comarca i al país.


En Salvador ja us ha fet una glosa com a informe de gestió. Gràcies a aquesta gestió hi ha dos grans actius que, si sóc escollit, espero saber administrar amb molta cura. Tenim una fortalesa interna que ens ha permet augmentar el nostre número de regidors de forma significativa. Tenim a més, una important capacitat d’influència en les decisions del nostre partit.
Tot això ha fet que avui tinguem un capital humà molt potent, capaç de transformar la nostra comarca.


Per què em presento a la Comarca?
Em presento a la comarca del Baix Llobregat per servir-la des de la presidència.

Els objectius pels propers quatre anys són:

1- Tornar a connectar Convergència amb la societat civil. Superar la trampa a la que altres forces polítiques ens han volgut condemnar: la trampa de les dretes i de les esquerres. I transmetre amb les paraules i amb els nostres actes que la nostra prioritat són les persones, els pobles i les ciutats, la nostra comarca i el país. Tot això serà possible si el nostre missatge I les estratègies per fer-lo arribar són les que coincideixen amb la manera de fer, de ser i de pensar de la gent de la nostra comarca. La Casa comuna del catalanisme, serà el model que des de Convergència ens permetrà aplegar i reunir les complicitats que avui, encara no tenim en molts cassos.

2- Guanyar la confiança i la credibilitat de la gent. Això ha de conduir-nos a guanyar persones compromeses, disposades a treballar, tant per la casa comuna del catalanisme, com per Convergència. Aconseguir militants és la base que ens permet fer més gran una xarxa de complicitats. Per cada militant, podem tenir 10 simpatitzants. Per això, cal treballar per aquests objectius.

3- Treballar, des del primer dia, les condicions, perquè aquells municipis on les condicions socials són més favorables, no hi hagi entrebancs, perquè les nostres candidatures tinguin les alcaldies. Aquesta serà una tasca prioritària a la que voldria dedicar-hi tants esforços com sigui possible, al costat de els i de les militants d’aquests pobles. Tenir alcaldies és l’element que millor ens permet servir els municipis, la comarca i el país. Aquí, molts estem més o menys acostumats, a servir des de l’oposició i, francament, servir des de l’oposició és molt difícil.

4- Cal ser força decisiva en aquells municipis on avui, és més difícil governar. Per això, junts treballarem la idea de la proximitat, de la credibilitat i del lideratge en propostes de servei a les persones, als nostres pobles, a la comarca i al país. El quart cinturó, model educatiu i de valors de les escoles i dels instituts; ajut a les persones amb dependència; plans de transport i de mobilitat; superació de les barreres arquitectòniques i de comunicació; foment de la transformació del nostre teixit industrial, en una societat emprenedora en el camp dels serveis que garanteixi ocupació estable, valor afegit i l’entrada a la societat del coneixement, seran els eixos de la reflexió i de l’actuació metropolitana que la nostra comarca ha d’afrontar amb garanties.

5- Acabar d’aconseguir el pes que l’opinió de la nostra comarca, ha de tenir al Parlament del nostre país i al Parlament de l’Estat. Per ajudar a aquest procés de credibilitat i d’opinió, es crearà l’oficina parlamentària, al cap davant de la qual, hi haurà del diputat de la nostra comarca, en Josep Lluís Cleries. Ell, o en representació seva, les persones en qui delegui,recollirà les propostes de la gent, les iniciatives i inquietuds i de manera pensada, responsable i sempre sota la visió de municipi, comarca i país, les portarà al Parlament. El diputat és el representant de CIU a la comarca i, ell, amb tot el suport de la comarca, ha de fer visible, la idea que el diputat representa tothom: els convergents i els no convergents; representa la gent i les seves inquietuds, vinguin d'on vinguin. Aquesta serà oficina parlamentària oberta a tothom.


Cóm podem dur a terme aquests objectius?

En primer lloc, amb una actitud de servei a les persones i als nostres pobles. Sabent que per damunt de les legítimes aspiracions individuals, hi ha un projecte més gran que està per damunt de tots nosaltres.


En segon lloc, amb Fe en nosaltres mateixos i en la nostra gent. Una fe conscient, perquè tal com va dir en Salvador en el seu discurs com a President, el baix Llobregat, és terra de missió. Aquesta missió, només ha fet que començar.

En tercer lloc, amb el compromís i la constància de les persones que lliurement, ens volem dedicar a la tasca de transformar una terra de missió en una terra promesa.

I, finalment, amb un fort esperit d’equip i de solidaritat, perquè el resultat i la potència dels nostres actius, sigui molt més gran que la suma de cadascuna de les nostres individualitats i de cadascuna de les nostres genialitats. Som un equip que anem a guanyar marcant tants gols com sigui possible, i amb una defensa i una porteria fortes, perquè no ens marquin cap gol.

Per això, voldria cridar a l’estrada, aquest equip de persones que treballarem amb il·lusió i amb determinació per la nostra comarca.

En primer lloc, a l’equip de treball permanent, del dia a dia:

Manel Caballero: Representant de la zona nord del Baix Llobregat;
Jaume Manyosas: en representació de la zona centre;
Ramon Ribas: en representació del delta;
Albert Guilera, en representació dels pobles de muntanya i amb urbanitzacions;
Josep Jordana: secretari d’organització
Josep Lluis Morant: gerent de la comarca
Jaume Adrové
Marta Zaera


Aquestes persones són les que treballarem cada dia i amb el dia a dia de la comarca per aquests objectius. Anirem a tots els pobles i treballarem de conjunt.


A més, voldria també ara, poder cridar que puguin les persones del comitè executiu, és a dir, totes aquelles persones, que són imatge de la comarca i que, en alguns cassos aniran assumint responsabilitats concretes. En d’altres cassos, ens ajudaran amb la crítica i les seves aportacions a l’acció del dia a dia.


En primer lloc, voldria cridar a la persona que durant aquests 4 anys ha estat el nostre president. Salvador Esteve: alcalde i president de l’Associació de Municipis i Comarques de Catalunya. Per mi, per damunt de tot això, és un molt gran amic; per a mi ha estat i és un mestre; i voldria que pugui ser el meu assessor quan més ho necessiti. Públicament. Salvador, moltes gràcies.


En segon lloc, voldria cridar en Toni Jordà: Toni tu has estat president comarcal; sota la teva presidència Convergència va viure la millor època de les alcaldies, fins a un total de 11 alcaldies de la comarca, si no recordo malament. Moltes de les coses que volem fer ara, estan precisament inspirades en aquelles dinàmiques que tu vas engegar ara fa ja quasi 20 anys. Per això a mi em sembla que la teva aportació és molt important i també et voldria tenir com a assessor.

Ara ja, passo a cridar a cadascun dels membres del comitè executiu sense més explicacions, bo i sabent que cadascuna de les persones porta una història molt interessant com a bagatge personal i professional:

Bé doncs: demano la presència de:

Jordi Grau;
Mònica Torremarín;
Ismael Àlvarez;
Jaume Casanovas;
Magda Marcè;
Manel Ripoll;
Jaume Sans;
Roger Ponts;
Mercè Solé;
Ramon Olivares;
Isidre Sierra;
Pere Montserrat;
Joan Carles Almirall;
Josep Lluis Cleries;
Joan Ramon Casals;
Carles Lozano;
Anna Pérez;
Iolanda Garcia;
Salvador Grifell;
Toni Corcoi;
Candi Casademón.


Aquest és l’equip que us proposo per la comarca.


Aquest equip ha de continuar la feina que s’ha fet durant aquests 4 anys.

Els 4 anys que comencen a partir d’ara, han de servir per girar la truita.


Hem de girar la truita i la girarem. Si tots fem força a la una, la truita es girarà. Cal girar la truita a favor d’uns valors que tenen la persona i a la unitat familiar, al cap de munt de les prioritats; cal que la truita es giri a favor dels nostres pobles, de les nostres ciutats, de la comarca i del país. Girar la truita significa, que guanyi Convergència, i, perquè aquest és un projecte de tots i on hi cap tothom. Girar la truita és que la casa gran del catalanisme doni a Catalunya i a la nostra identitat, el prestigi que faci que tots els que vivim i treballem aquí, ens estimem els nostres pobles i la nostra comarca, com a parts integrants d’un tot, el nostre país.


Sóc conscient de les nostres limitacions i de les nostres dificultats, però això no farà que ens arruguem, ni que afluixem. Junts volem i podem. Girarem la truita i transformarem aquesta terra de missió en la terra promesa.


Convergència és una força que treballarà en positiu, i ens farem notar.


Us demano el vostre suport.

Em presento per servir la comarca des de la presidència, amb aquest equip. Si sóc elegit, espero no defraudar la confiança que haureu dipositat en mi. Sapigueu des d’ara mateix, que tots els èxits seran d’aquest equip i que des d’ara mateix, assumeixo personalment, els errors que puguem cometre. Finalment també vull que sapigueu, que de ser elegit, estic des d’ara mateix a la plena disposició de la comarca i, que les meves prioritats són dues al mateix nivell; recuperar la Palma i girar la truita a la nostra estimada comarca del baix Llobregat.


Vull acabar aquest discurs, que m’ha sortit més llarg del que volia, amb una frase que no és típica del nostre país, sinó dels Estats Units. He escollit aquesta frase, perquè crec que el que fa canviar la realitat no són només ni de vegades principalment, els grans professionals, sinó els valors de les persones, la fermesa i la Fe en un futur millor.

Precisament per aquests valors i aquesta fe en nosaltres i en el projecte, tots junts volem; tots junts girarem la truita; tots junts, amb l’esforç de cadascú de nosaltres, tots junts podem i ho farem. Tots junts girarem la truita. Aquesta terra de missió ha de ser la nostra terra promesa.


I perquè això sigui una mica menys difícil, que déu ens beneeixi a cadascú de nosaltres i a tota la nostra comarca.


Moltes gràcies i endavant!