17 d´agost after Festa Major

Després de la festa major de la Palma, les vacances tenen els dies comptats. Val la pena acabar-les de disfrutar i ara sí, carregar les piles per enfilar els reptes personals, professionals i de tota mena que volguem assolir.

Avui voldria fer una valoració molt breu d'aquests dies de Festa Major al meu poble, perquè hi ha fets, reflexions i conseqüències que no ens haurien de passar inadvertides si volem que la nostra festa major, sigui una festa major de tots i per a tots.

El balanç final de la Festa Major d'enguany ha estat prou positiu: molta gent al carrer; molta participació als diversos actes que s'han organitzat; un bon repartiment de les activitats en diverses zones del municipi; una logística que ha justejat, però en general, no s'han observat grans problemes. De ben segur, que la crisi econòmica ha ajudat perquè la participació a les activitats del nostre poble hagi estat més gran que de costum; segurament que sí. Però això no ha de ser en cap cas un obstacle per empetitir l'èxit que tots ens mereixem: uns per haver-la organitzat i els altres, per haver participat a la nostra Festa Major.

No obstant, en aquesta Festa Major han passat coses que reclamen una reflexió més fonda i serena, perquè si no s'hi actua, dinamitaran aquest projecte col•lectiu i podrien deixar la Festa Major a situacions de mínims que ningú desitja. Vull deixar molt clar, que les 3 o 4 reflexions que compartiré, únicament pretenen obrir els nostres ulls per redreçar la situació i evitar mals majors en el futur.


La primera de les reflexions s’adreça a anticipar els conflictes que creen escletxes al nostre teixit social, perquè si al final es produeixen fractures, aquestes poden ser molt difícils de reparar. Dic això, perquè l’Ajuntament va decidir que el sopar del C. Sant Isidre es faria el dia 13 d'Agost, i no, en canvi, el dia 14, com mana la tradició popular. Aquesta mesura es va adoptar perquè un altre sopar, el dels homes, també es volia celebrar el mateix dia 14 i en el mateix carrer sant Isidre.

La posició de dubte i d’ambigüitat del nostre Ajuntament, ha provocat un conflicte latent i innecessari, dintre d'una part de la societat civil del nostre poble: els veïns del carrer sant Isidre, contra una part de la comissió organitzadora de la Festa Major. Amb una direcció clara per part de l'Ajuntament i amb uns conceptes ben definits, aquest conflicte i, sobre tot, el disgust de molts veïns i dels qui organitzen activitats de la nostra Festa Major, s'hauria evitat. Si aquest, o conflictes com aquest continuen o es reprodueixen, ens trobarem amb molt pocs anys que la manca de ganes per participar en la el.laboració d’activitats produirà una apatia molt gran. I llavors, només l’Ajuntament serà el qui acabarà organitzant la Festa Major al seu gust i molt probablement, sens la legitimitat ni el suport de la societat civil. Si això arribés a produir-se, no hi haurà hagut cap guanyador. Però sí que hi haurà hagut una gran perdedora: la Festa major de la Palma i el seu sentit de ser. Amb aquestes frases no pretenc en cap cas generar alarmisme, no és això. Però conflictes d’aquest tipus són prou seriosos com perquè si no s’arreglen en el futur o si se’n produeixen de similars, aquestes prediccions que he fet s’acompleixin malauradament molt aviat. Per això, demano a l'Ajuntament, que tingui idees clares i, que amb el màxim consens possible, les apliqui de forma positiva per potenciar la il•lusió i la fortalesa del nostre teixit social.

La segona reflexió que voldria compartir es refereix a la manca de previsió per abordar les conseqüències de l'eslàlom del kintu. Després que 180 persones hagin passat per 14 bars i cadascuna hagi consumit un mínim d’una cervesa per cadascun dels bars visitats (14) és lògic que es produeixi una situació d'eufòria col•lectiva. La crisi econòmica i l’entusiasme de tots, també afavoreix que es practiqui el "botellón". Aquest és un aspecte afegit a l’eslàlom del kintu, que n’augmenta els efectes percebuts per una bona part de la ciutadania de la Palma. Per tant, pixar-se pels racons, entre cotxes i contenidors; deixar ampolles tirades per qualsevol lloc; vomitades per ací per allà, han estat fenòmens molt habituals. El gust per la Festa i una mica de disbauxa és bo i normal. I per això, diguem-ho clar, a tots ens agrada l’eslàlom del kintu. Però l’ajuntament, no pot negligir en respectar i garantir, els drets dels ciutadans que no participen d’aquesta activitat i sobre tot, ha de garantir el civisme i la higiene al municipi.

Per això, el que no és normal és que l'Ajuntament no anticipi aquests comportaments, en aquests tipus de festes. Si no s’anticipen de forma correcta aquests comportaments, també es produeix una fractura entre la gent jove que va a l’eslàlom del kintu, i aquells que estan molestos pel fet que l’Ajuntament autoritzi aquesta activitat.

Si l'Ajuntament, no pren les mesures adequades; autoritza l’eslàlom i no castiga als que actuen incívicament, no només es produeix una progressiva fractura dins de la societat local, sinó que l’ajuntament cau en el descrèdit més absolut. Llavors les preguntes més fàcils apareixen com una critica mordaç i sovint, injusta: cóm és que l’Ajuntament et multa per deixar el vehicle 2 minuts en un gual i no li diu res al que orina al mig del carrer? Cóm és que el nostre Ajuntament fa els ulls grossos amb aquells que tiren ampolles de vidres pels parcs infantils? Cóm és que si es produeixen desperfectes en el mobiliari urbà quan ho fan determinades persones o grups, no es castiguen? Cóm és que no es multa a aquells que permeten que els seus gossos facin les seves necessitats al mig del carrer? Preguntes com aquestes fan mal a la credibilitat de l’Ajuntament i sovint acaben tenint respostes arbitràries i injustes.

El problema, no és l’eslàlom del kintu, ni les conseqüències que genera. El problema és la manca de previsió i de mesures que evitin els problemes que una concentració d'aquest tipus genera. L'Ajuntament no té gaires possibilitats d'entrar en el debat sobre si aquests són els valors més o menys correctes. L'ajuntament pot acceptar o no aquesta activitat: certament. Però si l'accepta, ha de prendre les mesures que garanteixin la credibilitat, el prestigi i la tasca que l'Ajuntament ha de fer.

En el cas de la Palma, l'Ajuntament, no ha fet bé la seva feina i això, a mig termini, té conseqüències molt negatives. Per això, en aquest escrit, demano que l'Ajuntament, compleixi amb la seva tasca i faci raonablement bé la seva feina en benefici dels ciutadans, i pel bé del mateix Ajuntament.

La tercera reflexió també demana que es gestionin bé els recursos, perquè si no es fa, s'estan malbaratant els diners dels ciutadans. Concretament, em refereixo al fet que el diumenge 15 d'agost, es va presentar la colla de diables de Canovelles per fer el córrer Foc a la Palma. I vés per on! el programa preveia el córrer foc pel dilluns 16. El problema, segons ha arribat a les meves orelles, és que el contracte que es va signar entre l'ajuntament de la Palma i la colla de diables, preveia el dia 15, i no el dia 16 d'agost, tal i com es fa cada any, des que es fa correfoc a la Palma per la Festa major.

Cal dir, que en l’hipotètic supòsit de ser certes aquestes informacions, hi hauria un nou cas de negligència amb conseqüències econòmiques importants. Aquests contractes es revisen per un mínim de 4 persones a l’Ajuntament: el tècnic polític de cultura i comunicació; el Regidor de Cultura; el Secretari/interventor de la corporació i, finalment, pel Sr. Alcalde, que és qui signa el contracte i autoritza la despesa econòmica. Si aquest finalment, fos el cas, l’Ajuntament hauria de pagar el preu del correfoc no realitzat del diumenge 15 d’agost, + el correfoc que sí que es va fer del 16 d’agost.

Amb tota franquesa, no sé si el nostre Ajuntament està, realment, per aquestes alegries econòmiques. No sé tampoc, si els ciutadans de la Palma, en el cas de ser certes aquestes informacions, ens mereixem tanta deixadesa dels nostres polítics.

En tot cas, cal ser molt prudents i donar el benefici del dubte raonable i creure que l’error s’hagi produint en la colla de diables de Canovelles. Del contrari, tot plegat posaria damunt la taula, un passotisme i una incompetència dels nostres polítics que la gent de la Palma no ens mereixem de cap manera. Dins de les properes setmanes intentarem de saber-ho i, quan estigui segur, ja us n’informaré.

Finalment, voldria reiterar la mateixa idea amb la que he començat: el balanç d'aquesta Festa Major és bo, però haig de denunciar amb tot el respecte, però amb tota la contundència, que el corc destructor de la Festa Major córre per dintre de les venes de la Palma. I, si el Govern Municipal no l'elimina de sóca arrel, d'aquí a pocs anys, la Festa Major només serà testimonial.

Ens mereixem prestigi, autoestima, identitat i en conseqüència també, una molt molt bona festa major. Tenim grans actius que van des del nostre territori, a la nostra posició geogràfica privilegiada i, sobre tot, sobre tot, una societat civil forta que acompanya el govern en el disseny i execució de les activitats. Val la pena que aprofitem aquests actius i que mai, mai, per negligència o per altres motius, els despilfarrem i els llencem, literalment, a les escombraries.

Estatu Mort i Catalunya despullada

Fa 4 anys, entrava en vigor l'estatut que havia de fer possible l'encaix de Catalunya amb Espanya. Va ser un esforç de tots, per damunt de les diferències ideològiques. Era un Estatut, que responia també a l'aspiració de molta gent que, a través del federalisme, o a través d'un model de respecte mutu, esperava trobar un encaix dins d'Espanya.


En aquells dies, el President Maragall, parlava d'una "Espanya amiga"; d'una Espanya que comprenia la realitat de Catalunya; parlava de la capacitat de respectar-nos mútuament i d'una Espanya plural i diversa, en la que hi cabem tots.

Avui, la realitat ens posa de ralleu, que aquella era una idea romàntica del que es volia aconseguir, però no pas, del que era possible.


Per començar, en Pepe Montilla i el seu equip, ja van treballar, durant la negociació de l'estatut, per rebaixar-lo tant com fos possible. La idea era que entre el PSOE i el PSC, no hi hagués cap conflicte i, que per tant, aquesta Espanya plural i diversa, fos un element més formal que no pas real. Més endavant, sota una idea de gestió correcta i de lideratge de partit, en Montilla va assassinar políticament el President de la Generalitat i va situar-se al capdavant del partit socialista per dirigir el país vers una anestèsia col•lectiva que li anés provocant una dolça mort. ,

El segon tripartit, per tant, no tenia la llavor del primer. El segon tripartit sí, tenia un nom similar, i fins hi tot, els mateixos actors; però els objectius i els horitzons eren molt diferents. El segon tripartit partia de la idea de la destrucció de l'adversari per mantenir el poder. I també la idea de reduir Catalunya a un reducte històric que justifiqués alguna quota de poder personal d'un suposat PSC al sí del PSOE.

Aquella bassa d’oli va anar convertint-se en un abocador d'escombraries, en el que els gasos tòxics anaven fent l'ambient, cada vegada més irrespirable. Així, per exemple, les incoherències en infraestructures; les desavinences en matèria energètica; la inactivitat per defensar Catalunya de la descapitalització provocada per la compra d'empreses catalanes .... per la centralització progressiva del poder financer. I, ja no parlem de la mala gestió dels mossos d'esquadra; dels bombers amb els incendis i, sobre tot, sobre tot, el desgavell que existeix en el pagament de la llei de la dependència i en l'atenció social.

Tot això, són conseqüències tant d'una incapacitat dels polítics que lideren el país, com també, d'una concepció provinciana i poc respectuosa amb la identitat i la projecció del nostre país, per part del mateix president de Catalunya.

Tot això, a més, va desvertebrant la nostra nació i la va fent vulnerable i indefensa. Aquesta, és segurament, la feblesa que alguns voldrien, però no és en cap cas, allò que el milió i mig de catalans que vam sortir al carrer, precisament reclavàvem i exigíem dels nostres representants.


La sentència d'un tribunal constitucional caducat sobre un Estatut que definia un nou model de relació amb Espanya, pesava cada dia més, com una llosa. La sentència va arribar al cap de quasi 4 anys i, tal com ja era d'esperar, va castrar no només Catalunya, sinó el sentit més profund de la democràcia. Un Estatut aprovat per referèndum, després d'haver passat per tots els filtres polítics i democràtics que han donat suport a un gran acord d'estat, suposa carregar-se drets fonamentals de les persones individualment i col•lectiva, també.


el Partit Socialista, llavors, es va veure obligat a fer veure que s’indignava per tal manca de respecte a Catalunya i a aquests processos democràtics. Però aquesta indignació només era una aparença, una “pose”, i no passava d’un formalisme obligat per les circumstàncies.

De fet, el Partit del socialista de Catalunya, va callar, fins que Omnium Cultural, aquella institució que a l'època franquista va defensar Catalunya amb paraules i amb silencis, va liderar la manifestació de tot el poble Català. Va ser llavors, quan el Partit Socialista va incomodar-se per un lema que posava en qüestió el seu paper: "som una nació, nosaltres decidim". Al final, pot ser per sortir a la foto i no quedar pitjor del que el PSC ja està moralment, va acceptar-se una unitat aparent.

Pocs dies desprès, aquesta qüestió es debatia en el parlament de Catalunya i, un cop més, el partit dels socialistes de Catalunya, va entossudir-se en no defensar el dret a decidir de la nació Catalana. Una opció ben legítima: però al menys, que no faltin a la veritat. Si som una nació, tenim dret a decidir. Si no som una nació, la nació a la que pertanyem, ja decidirà per nosaltres, o amb nosaltres, o pot ser, qui sap, si contra nosaltres!. Però repeteixo: si som una nació, nosaltres decidim i ningú ens pot arrabassar democràticament aquest dret.

El debat al parlament, va ser d'un baixíssim perfil polític. El President de la Generalitat va proposar un text de mínims per defensar l'Estatut.

Voldria elogiar l’actitud del cap de l'oposició, l'Artur Mas, perquè tot i afirmar que aquest, era un text que pràcticament entregava el dret a decidir a la nació espanyola, va preferir el consens per damunt de la confrontació.

I, al final, aquell text proposat pel president de Catalunya, ni tant sols va poder ser defensat al parlament espanyol. El partit dels socialistes de Catalunya va renunciar a allò que havia proposat al parlament de Catalunya i que tots, tots els partits ( òbviament, amb l’excepció del PP) van acceptar.

Sento vergonya aliena del que anomenem President del meu país. En Montilla ha fet bo, i francament, molt bo, l'anterior president Maragall. Però Catalunya no es mereix aquests menyspreus al milió i mig de persones que vam sortir al carrer, ni el Parlament de la nostra nació es mereix veure com les propostes de mínims queden desactivades perquè les relacions entre el PSC i el PSOE no passin per dificultats.


Quan aquests són els plantejaments, vol dir que els polítics que estan disposats a acceptar això, són de molt baixa estopa i, que per damunt de tot, prefereixen el seu benefici personal al del bé comú del país que haurien de defensar.


Després de 4 anys, aquest Estatut ha arribat al final de la seva estació i, malgrat que tenia bones intencions i estava del tot legitimat, avui, no passa de ser un paper mullat.

El partit liberal europeu, el tercer en l'arc parlamentari de la Unió Europea, està disposat a defensar el dret a decidir de la nació catalana. Catalunya ha d'exigir que el seu president, respecti les seves institucions.

Per això, entre altres coses, el canvi no és només necessari, sinó imprescindible.