GRÀCIES. ENTRE TOTS HEM FET POSSIBLE UN CANVI DE CICLE A CATALUNYA.

Ara, cal saber administrar aquesta nova situació amb humilitat i amb generositat. El mèrit d’aquesta victòria, no és només la conseqüència d’una llarga campanya des de l’oposició. Ni tampoc es produeix només perque el tripartit ho hagi fet malament. Aquest canvi, al nivell més personal, l’interpreto com un desitg de Catalunya de cercar lideratge, confiança, credibilitat i prestigi per un país i per una gent, que globalment, ens hem trobat a la deriva.

Avui, CiU enceta una nova etapa; i per tant, CiU no torna, CiU comença amb un país molt diferent del que hi havia fa uns anys.

7 anys a l’oposició han permès un procés d’autocrítica i de regeneració que, sense renunciar a res ni a ningú, han ajudat perque el projecte hagi esdevingut permeable al batec del cor real del país; no pas d’un país imaginari.

La confiança en la gent; la solidesa de la societat civil per damunt del desitg de control institucional i un estil cooperatiu amb la societat, haurien de ser nervi del canvi de cicle que encetem.

Per devant hi ha molta feina, i esperem saber-la fer.

 

Aquestes breus ratlles, son per agrair-vos la feina i el suport i, al mateix temps, transmetre la confiança que al cap devant de la nau, hi tenim un bon timoner que conduirà Catalunya a les cotes de llibertat que individualment i col.lectiva, com a nació mereixem.

 

Gràcies i a la vostra disposició,

 

Pep Llop

COM VA LA FIRA ?

     La Fira del Mineral i de la Pedra és un dels millors actius de present, però sobretot de futur, que té el poble de la Palma. Cal, això sí, que els objectius i les activitats que l’acompanyen estiguin ben orientats perquè aquesta fira no sigui un foc d’encenalls, que dura 10 o 12 anys i, després, es va apagant poc a poc per acabar morint d’inanició.

Crec que, conjuntament, hem d’aspirar a una fira recone-guda, volguda i útil, tant per la Palma com pel nostre país. Una fira que no sigui com les més de 500 que es fan per Catalunya, sinó que tingui un atractiu que la faci única i especial.

Per això, avui que és el dia i la setmana de la fira, a tots us vull felicitar i voldria també demanar-vos que, amb un esperit constructiu i positiu, mirem amb ulls crítics si la fira va ben encaminada o no. Si la resposta a la que arribem és afirmativa, aleshores val la pena esmerçar-hi recursos malgrat la crisi. Si, pel contrari, veiem que la fira no va ben encaminada, llavors, tots els plantejaments són possibles i, a l’hora, també necessaris.

Crec que hi ha 2 objectius irrenunciables que reclamen que la fira sigui anual i pugui arribar a bon port:

En primer lloc, la Palma ha d’arribar a ser, dins dels propers 10 anys, el poble de referència al nostre país dins de l’àmbit mineralògic. Fomentar tota mena d’activitats minerals durant l’any ajudarà a fer realitat aquest objectiu.

En segon lloc, la Palma, dins dels propers 10 anys, ha de convertir-se en el referent de recerca i producció nacional en el camp de la joieria. La realització de tallers, una escola de joieria, organització de seminaris en la matèria, i altres activitats, faran que una cosa avui quasi utòpica pugui esdevenir una realitat assolible.

Treballar envers aquests objectius i assolir-los compor-tarà, tant una gran dinamització del comerç local a tots els nivells, com el prestigi que la Palma i els palmarencs mereixem. Aquestes fortaleses externes i internes del nostre municipi seran fonamentals perquè la palma es mantingui com a poble petit i de qualitat.

Si la fira només busca els aspectes lúdics, sense una clara especialització amb uns objectius i una línia molt clara, poc a poc anirà perdent qualitat i s’anirà apagant com una espelmeta. I tot plegat haurà estat un somni només possible a la ment dels seus creadors.

Jo us dic aquests objectius són possibles, que junts podem fer que aquest somni compartit esdevingui realitat si volem i, finalment, que la Palma i els palmarencs mereixem que aquest projecte arribi a ser realitat, amb l’ajut de tots. Serà doncs, gràcies a la fira i a les activitats que durant tot l’any s’aniran produint al seu entorn, com la Palma s’enfortirà socialment, econòmicament, i al nivell del prestigi i de l’autoestima que mereixem. BONA FIRA!!

 

GLOSA D’UN SERVIDOR DE LA PALMA

Avui he anat a la Romeria de Montserrat com he fet tota la vida. Abans tenia un sentit segurament més religiós que ara. Avui, la gent ens trobem i parlem; ens veiem i comentem sobre tot allò que ens afecta.



Avui, el tema de conversa ha estat la gran pèrdua personal que el nostre poble ha tingut. L’Estevet, amb més de 89 anys a l’esquena, ens ha deixat i avui, de ben segur, està al Cel. La història dels darrers 50 anys del nostre poble, no es poden entendre, sense l’Estevet Fisas.


Ell, a la segona república, va ser el pregoner de la independència del nostre poble. Durant la dictadura del General Franco, ell va posar-se al cap davant del Cor de Caramelles de la palma i va convèncer la Policia Nacional i la guàrdia Civil, que els cants només eren religiosos i, que per tant, es podien cantar amb la llengua del poble.


Ell, va posar-se al cap davant del grup de teatre, i totes les representacions teatrals fins a meitat dels anys noranta, o finals, van ser dirigides i adaptades per aquest home bo i savi del nostre poble.


Ell, sempre, cada dissabte i cada diumenge, des que es va poder tornar a celebrar l’eucaristia després de la guerra civil, va tocar música, perquè .... tal com ell deia: cantar a la missa, la fa més alegra i rica. Una vegada, li vaig preguntar, si un determinat mossèn, que havia aterrat al nostre poble, ....”t’hi avens? T’agrada?” . Ell va agafar llavors, un posat seriós i em va dir: “jo sempre he estat al servei de la Parròquia! Hi hagi qui hi hagi! La parròquia som tots, el poble de Déu. Cada mossèn ho fa de la millor manera que pot. Jo, també. I saps una cosa? Els mossens passen; la parròquia queda i sempre fan falta persones, que adaptades al seu temps, la servim. Jo ja sóc vell i ho faig cóm puc. Quan jo falti, no sé qui ho farà, però déu ja proveirà. De moment ho faig així: m’agrada i crec que fa falta. Per això, el mossèn, és igual: uns són d’una manera i uns altres d’una altra. Però el missatge de Déu és un: que ens estimem els uns als altres, com ell ens va estimar. I d’això, tots n’hem d’aprendre una mica”.


Aquestes paraules van ser una lliçó, que avui voldria compartir amb tots els qui llegiu aquest article.

En el moment del seu comiat, no puc deixar de recordar, quan jo era un marrec de 3 i 4 anys. M’agradava anar a veure els talers de la Paquita, la seva dona. Ella, amb l’Estevet em van ensenyar i em van explicar, cóm és que aquelles màquines que feien tant i tant de soroll, podien cosir vestits i llençols, i .... en fi, totes aquestes coses.


L’Estevet, si algú m’ho preguntés, jo li diria, que, sobre tot era un home que estimava Déu; estimava la seva dona; estimava el seu poble, la Palma. Ell ha estat un savi que no ha tingut mai un No per ningú. I ell, amb la seva esposa, ha transmès molts i molts valors, que avui, Palmarencs i palmarenques de totes les sensibilitats compartim.


Avui, des d’allà on el Creador va pensar el concepte de la llibertat i de l’estimació entre les persones, veu i protegeix tot allò que ha estimat.


La Palma mai t’oblidarà per tot el que li has donat. El teu llegat no caurà en terra erma i segurament, alguns dels teus anhels de poble més ben guardats, podran fer-se un dia, realitat.


Nota: Aquest escrit el vaig escriure el passat dia 26 de setembre. Fins avui no he aconseguit publicar-lo. Aquest és el document literal que vull posar intacte tant en temps com en forma

UNA DIADA PEL CANVI

          El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu país celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis països, Catalunya va perdre la guerra. Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!

Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra. Fa 20 anys vaig viure una experiència personalíssima i única, que em va comprometre en la plena militància amb el meu país. Per motius d’estudis, vaig anar a viure als Estats Units d’Amèrica. Una de les preguntes íntimes que em feia era, precisament la de saber, si en el fons, tot aquest sentiment de país era realment, una qüestió provinciana, romàntica i caduca. Allunyat del meu entorn, i obert a escoltar, només vaig sentir una veu clara: la d’un petit país, molt petit; el meu, que clamava pel seu dret a ser, a existir i a la seva plenitud total i en llibertat.

Per això, si per qualsevol atzar, un dia jo no estic a la política, treballaré des de qualsevol vertent, pel meu país: Catalunya.

En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.

La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.

Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 300 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre país. Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre país es troba.

La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral•lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.

Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix.

Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del país. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment, aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar. Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre país; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.

EL DELTA DE L’EBRE: UNA APOSTA DE FUTUR?

He tornat d’una setmana de vacances al Delta de l’Ebre. He descobert un paratge magnífic del nostre país, encara molt verge, i amb un gran potencial de desemvolupament.
Avui, aquells grans camps d’arròs i les grans platges quasi buides, permeten un turisme familiar de molta qualitat. Però mentre jugava amb la meva filla i la meva fillola a la platja, m’imaginava un altre escenari ben diferent:

Us imagineu el Delta de l’Ebre, amb canals navegables perquè l’arròs ja no és rendible? Us imagineu un Balneari d’aigües termals del Delta, i amb massatges de la sorra fina, de la platja del Fangà?

Si el port de Barcelona té la capacitat d’atraure més turisme de creuer; si l’aeroport de Reus i el de Lleida van consolidant-se com a centres d’atracció turística; si els eixos viaris amb el centre de l’Estat es reforcen convenientment; si el tren de mercaderies i de persones, es configura com una acció estratègica; i si el port i l’aeroport de València són importants des del punt de vista comercial i turístic ........... Francament, el Delta de l’Ebre pot convertir-se en una destinació turística paradisíaca.
Però perquè això sigui possible, cal un govern fort, que estimi Catalunya i que tingui Fe en el país. Cal un govern de les persones més preparades perquè es facin les infraestructures que convertiran Catalunya en el motor del Sud d’Europa i del Mediterrani.
Aixecar Catalunya significa ser realista, però sobre tot, sobre tot, tenir il•lusió pels somnis que entre tots podem fer possibles. Il•lusionar-se amb Catalunya com a país, vol dir tenir fe en la seva gent i veure els recursos propis, com un actiu en procés de transformació contínua, al servei de les persones que vivim, treballem i estimem aquest país. El Delta de l’Ebre és un magnífic patrimoni natural que cal protegir. Però perquè aquesta protecció sigui real, cal que aquest patrimoni tingui valor propi i valor per la gent que ha de gaudir-ne. Avui, el Delta de l’Ebre és un diamant, sí, però un diamant en brut. Si un dia, l’arròs no és un actiu amb prou valor econòmic i no hi ha les condicions per ajudar aquesta zona, el Delta podria arribar a ser un espai pobre i dissortat. I llavors, aquest patrimoni natural i la seva protecció seria una anècdota sense importància. Al final, ningú lluitaria per aquest patrimoni comú del nostre país. I, el que és més greu: les persones que viuen treballen i estimen aquesta comarca, haurien d’anar-ne marxant, si personal i professionalment volguessin prosperar.

A d’altres nivells, i amb perspectives diferents, això que he explicat sobre el Delta de l’Ebre passa en altres comarques del nostre país.

Cal per tant, posar Catalunya en valor i des de la indústria fins els paratges naturals més bonics del nostre país, calen persones amb capacitat de govern, que s’estimin el país, la seva gent i estiguin disposades a comprometre’s perquè Catalunya sigui capdavantera al món, dins de la seva petita dimensió.

17 d´agost after Festa Major

Després de la festa major de la Palma, les vacances tenen els dies comptats. Val la pena acabar-les de disfrutar i ara sí, carregar les piles per enfilar els reptes personals, professionals i de tota mena que volguem assolir.

Avui voldria fer una valoració molt breu d'aquests dies de Festa Major al meu poble, perquè hi ha fets, reflexions i conseqüències que no ens haurien de passar inadvertides si volem que la nostra festa major, sigui una festa major de tots i per a tots.

El balanç final de la Festa Major d'enguany ha estat prou positiu: molta gent al carrer; molta participació als diversos actes que s'han organitzat; un bon repartiment de les activitats en diverses zones del municipi; una logística que ha justejat, però en general, no s'han observat grans problemes. De ben segur, que la crisi econòmica ha ajudat perquè la participació a les activitats del nostre poble hagi estat més gran que de costum; segurament que sí. Però això no ha de ser en cap cas un obstacle per empetitir l'èxit que tots ens mereixem: uns per haver-la organitzat i els altres, per haver participat a la nostra Festa Major.

No obstant, en aquesta Festa Major han passat coses que reclamen una reflexió més fonda i serena, perquè si no s'hi actua, dinamitaran aquest projecte col•lectiu i podrien deixar la Festa Major a situacions de mínims que ningú desitja. Vull deixar molt clar, que les 3 o 4 reflexions que compartiré, únicament pretenen obrir els nostres ulls per redreçar la situació i evitar mals majors en el futur.


La primera de les reflexions s’adreça a anticipar els conflictes que creen escletxes al nostre teixit social, perquè si al final es produeixen fractures, aquestes poden ser molt difícils de reparar. Dic això, perquè l’Ajuntament va decidir que el sopar del C. Sant Isidre es faria el dia 13 d'Agost, i no, en canvi, el dia 14, com mana la tradició popular. Aquesta mesura es va adoptar perquè un altre sopar, el dels homes, també es volia celebrar el mateix dia 14 i en el mateix carrer sant Isidre.

La posició de dubte i d’ambigüitat del nostre Ajuntament, ha provocat un conflicte latent i innecessari, dintre d'una part de la societat civil del nostre poble: els veïns del carrer sant Isidre, contra una part de la comissió organitzadora de la Festa Major. Amb una direcció clara per part de l'Ajuntament i amb uns conceptes ben definits, aquest conflicte i, sobre tot, el disgust de molts veïns i dels qui organitzen activitats de la nostra Festa Major, s'hauria evitat. Si aquest, o conflictes com aquest continuen o es reprodueixen, ens trobarem amb molt pocs anys que la manca de ganes per participar en la el.laboració d’activitats produirà una apatia molt gran. I llavors, només l’Ajuntament serà el qui acabarà organitzant la Festa Major al seu gust i molt probablement, sens la legitimitat ni el suport de la societat civil. Si això arribés a produir-se, no hi haurà hagut cap guanyador. Però sí que hi haurà hagut una gran perdedora: la Festa major de la Palma i el seu sentit de ser. Amb aquestes frases no pretenc en cap cas generar alarmisme, no és això. Però conflictes d’aquest tipus són prou seriosos com perquè si no s’arreglen en el futur o si se’n produeixen de similars, aquestes prediccions que he fet s’acompleixin malauradament molt aviat. Per això, demano a l'Ajuntament, que tingui idees clares i, que amb el màxim consens possible, les apliqui de forma positiva per potenciar la il•lusió i la fortalesa del nostre teixit social.

La segona reflexió que voldria compartir es refereix a la manca de previsió per abordar les conseqüències de l'eslàlom del kintu. Després que 180 persones hagin passat per 14 bars i cadascuna hagi consumit un mínim d’una cervesa per cadascun dels bars visitats (14) és lògic que es produeixi una situació d'eufòria col•lectiva. La crisi econòmica i l’entusiasme de tots, també afavoreix que es practiqui el "botellón". Aquest és un aspecte afegit a l’eslàlom del kintu, que n’augmenta els efectes percebuts per una bona part de la ciutadania de la Palma. Per tant, pixar-se pels racons, entre cotxes i contenidors; deixar ampolles tirades per qualsevol lloc; vomitades per ací per allà, han estat fenòmens molt habituals. El gust per la Festa i una mica de disbauxa és bo i normal. I per això, diguem-ho clar, a tots ens agrada l’eslàlom del kintu. Però l’ajuntament, no pot negligir en respectar i garantir, els drets dels ciutadans que no participen d’aquesta activitat i sobre tot, ha de garantir el civisme i la higiene al municipi.

Per això, el que no és normal és que l'Ajuntament no anticipi aquests comportaments, en aquests tipus de festes. Si no s’anticipen de forma correcta aquests comportaments, també es produeix una fractura entre la gent jove que va a l’eslàlom del kintu, i aquells que estan molestos pel fet que l’Ajuntament autoritzi aquesta activitat.

Si l'Ajuntament, no pren les mesures adequades; autoritza l’eslàlom i no castiga als que actuen incívicament, no només es produeix una progressiva fractura dins de la societat local, sinó que l’ajuntament cau en el descrèdit més absolut. Llavors les preguntes més fàcils apareixen com una critica mordaç i sovint, injusta: cóm és que l’Ajuntament et multa per deixar el vehicle 2 minuts en un gual i no li diu res al que orina al mig del carrer? Cóm és que el nostre Ajuntament fa els ulls grossos amb aquells que tiren ampolles de vidres pels parcs infantils? Cóm és que si es produeixen desperfectes en el mobiliari urbà quan ho fan determinades persones o grups, no es castiguen? Cóm és que no es multa a aquells que permeten que els seus gossos facin les seves necessitats al mig del carrer? Preguntes com aquestes fan mal a la credibilitat de l’Ajuntament i sovint acaben tenint respostes arbitràries i injustes.

El problema, no és l’eslàlom del kintu, ni les conseqüències que genera. El problema és la manca de previsió i de mesures que evitin els problemes que una concentració d'aquest tipus genera. L'Ajuntament no té gaires possibilitats d'entrar en el debat sobre si aquests són els valors més o menys correctes. L'ajuntament pot acceptar o no aquesta activitat: certament. Però si l'accepta, ha de prendre les mesures que garanteixin la credibilitat, el prestigi i la tasca que l'Ajuntament ha de fer.

En el cas de la Palma, l'Ajuntament, no ha fet bé la seva feina i això, a mig termini, té conseqüències molt negatives. Per això, en aquest escrit, demano que l'Ajuntament, compleixi amb la seva tasca i faci raonablement bé la seva feina en benefici dels ciutadans, i pel bé del mateix Ajuntament.

La tercera reflexió també demana que es gestionin bé els recursos, perquè si no es fa, s'estan malbaratant els diners dels ciutadans. Concretament, em refereixo al fet que el diumenge 15 d'agost, es va presentar la colla de diables de Canovelles per fer el córrer Foc a la Palma. I vés per on! el programa preveia el córrer foc pel dilluns 16. El problema, segons ha arribat a les meves orelles, és que el contracte que es va signar entre l'ajuntament de la Palma i la colla de diables, preveia el dia 15, i no el dia 16 d'agost, tal i com es fa cada any, des que es fa correfoc a la Palma per la Festa major.

Cal dir, que en l’hipotètic supòsit de ser certes aquestes informacions, hi hauria un nou cas de negligència amb conseqüències econòmiques importants. Aquests contractes es revisen per un mínim de 4 persones a l’Ajuntament: el tècnic polític de cultura i comunicació; el Regidor de Cultura; el Secretari/interventor de la corporació i, finalment, pel Sr. Alcalde, que és qui signa el contracte i autoritza la despesa econòmica. Si aquest finalment, fos el cas, l’Ajuntament hauria de pagar el preu del correfoc no realitzat del diumenge 15 d’agost, + el correfoc que sí que es va fer del 16 d’agost.

Amb tota franquesa, no sé si el nostre Ajuntament està, realment, per aquestes alegries econòmiques. No sé tampoc, si els ciutadans de la Palma, en el cas de ser certes aquestes informacions, ens mereixem tanta deixadesa dels nostres polítics.

En tot cas, cal ser molt prudents i donar el benefici del dubte raonable i creure que l’error s’hagi produint en la colla de diables de Canovelles. Del contrari, tot plegat posaria damunt la taula, un passotisme i una incompetència dels nostres polítics que la gent de la Palma no ens mereixem de cap manera. Dins de les properes setmanes intentarem de saber-ho i, quan estigui segur, ja us n’informaré.

Finalment, voldria reiterar la mateixa idea amb la que he començat: el balanç d'aquesta Festa Major és bo, però haig de denunciar amb tot el respecte, però amb tota la contundència, que el corc destructor de la Festa Major córre per dintre de les venes de la Palma. I, si el Govern Municipal no l'elimina de sóca arrel, d'aquí a pocs anys, la Festa Major només serà testimonial.

Ens mereixem prestigi, autoestima, identitat i en conseqüència també, una molt molt bona festa major. Tenim grans actius que van des del nostre territori, a la nostra posició geogràfica privilegiada i, sobre tot, sobre tot, una societat civil forta que acompanya el govern en el disseny i execució de les activitats. Val la pena que aprofitem aquests actius i que mai, mai, per negligència o per altres motius, els despilfarrem i els llencem, literalment, a les escombraries.

Estatu Mort i Catalunya despullada

Fa 4 anys, entrava en vigor l'estatut que havia de fer possible l'encaix de Catalunya amb Espanya. Va ser un esforç de tots, per damunt de les diferències ideològiques. Era un Estatut, que responia també a l'aspiració de molta gent que, a través del federalisme, o a través d'un model de respecte mutu, esperava trobar un encaix dins d'Espanya.


En aquells dies, el President Maragall, parlava d'una "Espanya amiga"; d'una Espanya que comprenia la realitat de Catalunya; parlava de la capacitat de respectar-nos mútuament i d'una Espanya plural i diversa, en la que hi cabem tots.

Avui, la realitat ens posa de ralleu, que aquella era una idea romàntica del que es volia aconseguir, però no pas, del que era possible.


Per començar, en Pepe Montilla i el seu equip, ja van treballar, durant la negociació de l'estatut, per rebaixar-lo tant com fos possible. La idea era que entre el PSOE i el PSC, no hi hagués cap conflicte i, que per tant, aquesta Espanya plural i diversa, fos un element més formal que no pas real. Més endavant, sota una idea de gestió correcta i de lideratge de partit, en Montilla va assassinar políticament el President de la Generalitat i va situar-se al capdavant del partit socialista per dirigir el país vers una anestèsia col•lectiva que li anés provocant una dolça mort. ,

El segon tripartit, per tant, no tenia la llavor del primer. El segon tripartit sí, tenia un nom similar, i fins hi tot, els mateixos actors; però els objectius i els horitzons eren molt diferents. El segon tripartit partia de la idea de la destrucció de l'adversari per mantenir el poder. I també la idea de reduir Catalunya a un reducte històric que justifiqués alguna quota de poder personal d'un suposat PSC al sí del PSOE.

Aquella bassa d’oli va anar convertint-se en un abocador d'escombraries, en el que els gasos tòxics anaven fent l'ambient, cada vegada més irrespirable. Així, per exemple, les incoherències en infraestructures; les desavinences en matèria energètica; la inactivitat per defensar Catalunya de la descapitalització provocada per la compra d'empreses catalanes .... per la centralització progressiva del poder financer. I, ja no parlem de la mala gestió dels mossos d'esquadra; dels bombers amb els incendis i, sobre tot, sobre tot, el desgavell que existeix en el pagament de la llei de la dependència i en l'atenció social.

Tot això, són conseqüències tant d'una incapacitat dels polítics que lideren el país, com també, d'una concepció provinciana i poc respectuosa amb la identitat i la projecció del nostre país, per part del mateix president de Catalunya.

Tot això, a més, va desvertebrant la nostra nació i la va fent vulnerable i indefensa. Aquesta, és segurament, la feblesa que alguns voldrien, però no és en cap cas, allò que el milió i mig de catalans que vam sortir al carrer, precisament reclavàvem i exigíem dels nostres representants.


La sentència d'un tribunal constitucional caducat sobre un Estatut que definia un nou model de relació amb Espanya, pesava cada dia més, com una llosa. La sentència va arribar al cap de quasi 4 anys i, tal com ja era d'esperar, va castrar no només Catalunya, sinó el sentit més profund de la democràcia. Un Estatut aprovat per referèndum, després d'haver passat per tots els filtres polítics i democràtics que han donat suport a un gran acord d'estat, suposa carregar-se drets fonamentals de les persones individualment i col•lectiva, també.


el Partit Socialista, llavors, es va veure obligat a fer veure que s’indignava per tal manca de respecte a Catalunya i a aquests processos democràtics. Però aquesta indignació només era una aparença, una “pose”, i no passava d’un formalisme obligat per les circumstàncies.

De fet, el Partit del socialista de Catalunya, va callar, fins que Omnium Cultural, aquella institució que a l'època franquista va defensar Catalunya amb paraules i amb silencis, va liderar la manifestació de tot el poble Català. Va ser llavors, quan el Partit Socialista va incomodar-se per un lema que posava en qüestió el seu paper: "som una nació, nosaltres decidim". Al final, pot ser per sortir a la foto i no quedar pitjor del que el PSC ja està moralment, va acceptar-se una unitat aparent.

Pocs dies desprès, aquesta qüestió es debatia en el parlament de Catalunya i, un cop més, el partit dels socialistes de Catalunya, va entossudir-se en no defensar el dret a decidir de la nació Catalana. Una opció ben legítima: però al menys, que no faltin a la veritat. Si som una nació, tenim dret a decidir. Si no som una nació, la nació a la que pertanyem, ja decidirà per nosaltres, o amb nosaltres, o pot ser, qui sap, si contra nosaltres!. Però repeteixo: si som una nació, nosaltres decidim i ningú ens pot arrabassar democràticament aquest dret.

El debat al parlament, va ser d'un baixíssim perfil polític. El President de la Generalitat va proposar un text de mínims per defensar l'Estatut.

Voldria elogiar l’actitud del cap de l'oposició, l'Artur Mas, perquè tot i afirmar que aquest, era un text que pràcticament entregava el dret a decidir a la nació espanyola, va preferir el consens per damunt de la confrontació.

I, al final, aquell text proposat pel president de Catalunya, ni tant sols va poder ser defensat al parlament espanyol. El partit dels socialistes de Catalunya va renunciar a allò que havia proposat al parlament de Catalunya i que tots, tots els partits ( òbviament, amb l’excepció del PP) van acceptar.

Sento vergonya aliena del que anomenem President del meu país. En Montilla ha fet bo, i francament, molt bo, l'anterior president Maragall. Però Catalunya no es mereix aquests menyspreus al milió i mig de persones que vam sortir al carrer, ni el Parlament de la nostra nació es mereix veure com les propostes de mínims queden desactivades perquè les relacions entre el PSC i el PSOE no passin per dificultats.


Quan aquests són els plantejaments, vol dir que els polítics que estan disposats a acceptar això, són de molt baixa estopa i, que per damunt de tot, prefereixen el seu benefici personal al del bé comú del país que haurien de defensar.


Després de 4 anys, aquest Estatut ha arribat al final de la seva estació i, malgrat que tenia bones intencions i estava del tot legitimat, avui, no passa de ser un paper mullat.

El partit liberal europeu, el tercer en l'arc parlamentari de la Unió Europea, està disposat a defensar el dret a decidir de la nació catalana. Catalunya ha d'exigir que el seu president, respecti les seves institucions.

Per això, entre altres coses, el canvi no és només necessari, sinó imprescindible.

L’AIGUA CLARA, SI US PLAU!

A hores d’ara, ja no hi pensem gaire, però l’aigua a la Palma, pot acabar sent un tema feixuc i difícil. Per això, voldria fer-ne cinc cèntims.
Fa 8 mesos, que Aigües de Catalunya va obtindre un contracte de concessió per subministrar aigua als domicilis de la Palma per 40 anys segurs, + 10 de pròrroga. Sorea va decidir no entregar les dades dels clients a Aigües de Catalunya, perquè va considerar que tot el procés havia estat fraudulent. Hores d’ara, Aigües de Catalunya és l’empresa responsable de l’aigua a la Palma, i Sorea ha interposat judicis contenciosos importants contra l’ajuntament per un valor mínim de 1 milió d’euros, com a conseqüència d’aquesta pèssima gestió municipal.

Aigües de Catalunya va començar, d’acord amb l’Ajuntament de la palma, una campanya per saber quins comptadors hi havia i a quin compte bancari s’havien de carregar els rebuts de l’aigua. Bona part de la gent, de bona fe i amb bon criteri, va donar les seves dades. No obstant, algunes persones, no ho van fer, perquè ni l’empresa Aigües de Catalunya, ni l’Ajuntament van assumir cap compromís de confidencialitat en el tractament i la gestió de les dades privades, tal com avui, totes les legislacions dels països moderns i desenvolupats exigeixen.

Per això, al final d’aquest procés, Aigües de Catalunya va trobar-se sense informació suficient per a cobrar els rebuts de les aigües.

Després de més de 6 mesos, calia fer alguna cosa i, per això, el passat més de Gener, bona part dels domicilis de la palma van veure que se’ls hi havia carregat un rebut d’aigua molt petit, que només inclou impostos. No obstant, van evidenciar-se irregularitats que són molt preocupants.

Aquestes irregularitats són les següents:

· Titulars que havien donat el seu compte bancari: el rebut s’havia cobrat en un compte diferent, concretament, el compte on hi tenien domiciliat l’IBI.

· Ciutadans que tenen lloguers: van pagar el rebut de tots els seus llogaters en el compte on hi havia domiciliat, el pagament de l’IBI.

· Ciutadans o domicilis, que no tenien domiciliat el pagament de l’aigua: se’ls hi ha carregat igualment, el rebut, en el compte on hi tenen domiciliat el pagament de l’IBI.

· Domicilis que no pagaven aigua, perquè tenen pous particulars: se’ls hi ha carregat el rebut de l’aigua igualment, al compte de l’IBI.

Qui té aquestes dades confidencials? Fins allà on jo sé, només l’Ajuntament i la Diputació ho coneixen.

Quin dret té l’Ajuntament a donar unes dades molt privades que nosaltres com a ciutadans no li ho hem autoritzat?

Quina garantia tenim que ens asseguri que, les nostres dades no seran lliurades (per descomptat, de bona fe, faltaria més!) qualsevol persona o empresa que legítima o il·legítimament reclami un dret de cobrament contra el nostre compte bancari?

Per quin motiu, en el cas hipotètic que l’ajuntament o la diputació hagin facilitat aquestes dades, s’ha posat més llenya al foc i donar arguments a l’anterior concessionària davant dels judicis contenciosos que té interposats contra la Palma?

Aquesta aventura ens pot sortir cara i molt malament. Oh hi tant si hem de pagar l’aigua: faltaria més! Però la gestió que se n’està fent per part de l’Ajuntament de la Palma pot acabar generant-nos problemes a tots. Francament, un zero com una casa de pagès, per la pèssima gestió d’un tema molt i molt important pel nostre poble.

L’Ajuntament ens va vendre per 50 anys a canvi d’un milió d’euros. La factura pot ser ja no seran els 50 anys, sinó els diners que haurem de pagar si les sentències són contràries als interessos del nostre poble.

La culpable, no haurà estat mai, la mala sort, sinó la desídia i la negligència.