UNA DIADA PEL CANVI

          El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu país celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis països, Catalunya va perdre la guerra. Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!

Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra. Fa 20 anys vaig viure una experiència personalíssima i única, que em va comprometre en la plena militància amb el meu país. Per motius d’estudis, vaig anar a viure als Estats Units d’Amèrica. Una de les preguntes íntimes que em feia era, precisament la de saber, si en el fons, tot aquest sentiment de país era realment, una qüestió provinciana, romàntica i caduca. Allunyat del meu entorn, i obert a escoltar, només vaig sentir una veu clara: la d’un petit país, molt petit; el meu, que clamava pel seu dret a ser, a existir i a la seva plenitud total i en llibertat.

Per això, si per qualsevol atzar, un dia jo no estic a la política, treballaré des de qualsevol vertent, pel meu país: Catalunya.

En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.

La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.

Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 300 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre país. Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre país es troba.

La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral•lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.

Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix.

Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del país. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment, aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar. Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre país; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.

EL DELTA DE L’EBRE: UNA APOSTA DE FUTUR?

He tornat d’una setmana de vacances al Delta de l’Ebre. He descobert un paratge magnífic del nostre país, encara molt verge, i amb un gran potencial de desemvolupament.
Avui, aquells grans camps d’arròs i les grans platges quasi buides, permeten un turisme familiar de molta qualitat. Però mentre jugava amb la meva filla i la meva fillola a la platja, m’imaginava un altre escenari ben diferent:

Us imagineu el Delta de l’Ebre, amb canals navegables perquè l’arròs ja no és rendible? Us imagineu un Balneari d’aigües termals del Delta, i amb massatges de la sorra fina, de la platja del Fangà?

Si el port de Barcelona té la capacitat d’atraure més turisme de creuer; si l’aeroport de Reus i el de Lleida van consolidant-se com a centres d’atracció turística; si els eixos viaris amb el centre de l’Estat es reforcen convenientment; si el tren de mercaderies i de persones, es configura com una acció estratègica; i si el port i l’aeroport de València són importants des del punt de vista comercial i turístic ........... Francament, el Delta de l’Ebre pot convertir-se en una destinació turística paradisíaca.
Però perquè això sigui possible, cal un govern fort, que estimi Catalunya i que tingui Fe en el país. Cal un govern de les persones més preparades perquè es facin les infraestructures que convertiran Catalunya en el motor del Sud d’Europa i del Mediterrani.
Aixecar Catalunya significa ser realista, però sobre tot, sobre tot, tenir il•lusió pels somnis que entre tots podem fer possibles. Il•lusionar-se amb Catalunya com a país, vol dir tenir fe en la seva gent i veure els recursos propis, com un actiu en procés de transformació contínua, al servei de les persones que vivim, treballem i estimem aquest país. El Delta de l’Ebre és un magnífic patrimoni natural que cal protegir. Però perquè aquesta protecció sigui real, cal que aquest patrimoni tingui valor propi i valor per la gent que ha de gaudir-ne. Avui, el Delta de l’Ebre és un diamant, sí, però un diamant en brut. Si un dia, l’arròs no és un actiu amb prou valor econòmic i no hi ha les condicions per ajudar aquesta zona, el Delta podria arribar a ser un espai pobre i dissortat. I llavors, aquest patrimoni natural i la seva protecció seria una anècdota sense importància. Al final, ningú lluitaria per aquest patrimoni comú del nostre país. I, el que és més greu: les persones que viuen treballen i estimen aquesta comarca, haurien d’anar-ne marxant, si personal i professionalment volguessin prosperar.

A d’altres nivells, i amb perspectives diferents, això que he explicat sobre el Delta de l’Ebre passa en altres comarques del nostre país.

Cal per tant, posar Catalunya en valor i des de la indústria fins els paratges naturals més bonics del nostre país, calen persones amb capacitat de govern, que s’estimin el país, la seva gent i estiguin disposades a comprometre’s perquè Catalunya sigui capdavantera al món, dins de la seva petita dimensió.